Per què necessitem equiparar els permisos de naixement?
Avui, a l’Andorra del segle XXI, és innegable que homes i dones tenim els mateixos drets. Aquesta no és només una idea acceptada per una gran majoria de la ciutadania, sinó també, una norma legal de màxim rang, ja que així ho dictamina l’article 6 de la nostra Constitució. El problema ve, però, quan busquem una correlació entre la llei i la realitat, i no la trobem. El problema es fa més greu, encara, quan aquesta correlació la cerquem entre la llei i algunes de les polítiques dictades pel Govern, i tampoc la trobem.
D’exemples, malauradament, n’hi ha uns quants; però avui, per limitacions d’extensió, posarem el focus en un dels que ens sembla més rellevant per les fortes repercussions que té en la construcció d’un model social basat en la justícia i la igualtat. Ens referim a la gran disparitat existent entre els permisos de naixement atorgats a cada progenitor.
Actualment, les dones que tenen un fill disposen d’un descans de maternitat de vint setmanes de durada, mentre que en el cas dels homes, aquest és només de quatre setmanes (una cinquena part). Si continuem promovent aquest sistema, estem recolzant, implícitament, una cultura empresarial poc inclusiva en què la promoció laboral premia qui no té fills, o qui, si en té, compta amb algú altre que se n’ocupa. Com que en aquest segon supòsit, el costum social i la llei esperen que qui deixi la feina sigui la mare, la maternitat acaba convertint-se en un dels orígens més clars de les desigualtats de gènere en el camp professional, així com en una dificultat afegida a l’hora de trencar el famós sostre de vidre amb què es topen moltes dones per accedir als llocs de més responsabilitat.
Diversos estudis demostren que els pares que s’involucren des del naixement en la criança dels seus fills, i més especialment els que ho fan de manera alterna amb la mare (sense compartir tot el permís), mantenen una major implicació en les tasques de cura durant la resta de la vida de l’infant. Aquest element millora la qualitat de vida dels diferents membres de la família i, alhora, contribueix a la formació d’unes relacions familiars més saludables i sòlides. Partint d’aquí, només si des del primer moment els dos progenitors assumeixen una corresponsabilitat paritària en l’atenció als fills, podrà començar a construir-se (realment) el camí cap a la igualtat d’oportunitats laborals entre homes i dones.
Per tot això, en la darrera sessió plenària, el Grup Parlamentari de Concòrdia va reivindicar l’equiparació dels permisos de naixement per als dos progenitors. Paradoxalment, si bé les paraules que es van sentir des dels micròfons de la majoria van mostrar-se obertes i favorables a treballar sobre la qüestió, les seves accions, a l’hora de prémer el botó que havia de materialitzar-les, van anar en el sentit oposat. Com a conseqüència, la demanda va ser rebutjada i les parelles que siguin pares durant el 2024 encara comptaran amb uns permisos clarament desiguals.
Davant d’aquest fet, volem recordar que Demòcrates per Andorra també portava aquesta mesura al programa electoral. Aquesta legislatura, a més a més, el Govern ha creat una nova Secretaria d’Estat que s’ha d’ocupar específicament de les polítiques d’igualtat i que, al nostre entendre, hauria de donar suport i desenvolupar accions que, com aquesta, estiguin estretament vinculades a la consecució d’una igualtat efectiva entre homes i dones.
Des de Concòrdia, pensem que parlar d’igualtat significa ser valentes i emprendre amb compromís polític mesures concretes i tangibles per fer realitat aquesta igualtat. En aquest sentit, és evident que l’equiparació dels permisos de naixement no és un objectiu fàcil ni d’aplicació immediata, però també ho és que no som aquí per lluitar per les coses més senzilles i ràpides, sinó per aquelles que creiem que contribuiran veritablement a la construcció del país que necessitem.
Clara Grau, delegada del Comitè Executiu de Concòrdia i Nuria Segués, Copresidenta i Consellera general de Concòrdia
