El poder del coneixement
Quan els infants comencen l’escola, n’hi ha que han sentit trenta milions més de paraules que altres. Aquesta diferència, que ja té un fort impacte en l’educació maternal, encara en tindrà un de més gran a partir de tercer i quart de primària, quan els alumnes passin, d’aprendre a llegir, a aprendre llegint. I és que mentre que per aprendre a llegir es necessiten bàsicament una sèrie d’estratègies mecàniques, aprendre llegint requereix una habilitat més complexa, la de comprensió. Com més vocabulari coneguin, i com més ric i variat sigui aquest lèxic, més facilitat tindran per entendre allò que llegeixen i, consegüentment, per aprendre. Dit això, si l’escola no actua per compensar aquestes desigualtats, vinculades principalment a les diferències d’estímuls que experimenten els alumnes fora del centre, qui ho farà?
Aquestes dades i aquesta pregunta són les que utilitza recurrentment el pedagog Gregorio Luri per justificar la necessitat de tornar a donar, al coneixement, l’espai central que li correspon en l’àmbit acadèmic. Tot i que a La escuela no es un parque de atracciones (Ariel, 2020), Luri desenvolupa altres arguments per recolzar la seva tesi, al llarg de les següents línies em centraré en l’impacte que aquesta revalorització del coneixement a l’escola, tal com ell la planteja, pot tenir en l’equiparació dels resultats acadèmics entre infants amb contextos socioeconòmics molt diferenciats.
En les darreres dècades, la popularització d’Internet i les noves tecnologies ha comportat el replantejament de molts sistemes educatius. Així, de la tradicional concepció de l’escola com la institució que, amb la mediació dels docents, s’ocupava de transmetre coneixements als alumnes, s’ha passat a la visió d’aquest espai com el lloc on s’acompanya els infants i joves perquè siguin ells, autònomament, els encarregats de buscar i aplicar aquest coneixement. L’atractiu del concepte d’innovació, però, com passa sovint, ens ha enganxat massa de pressa i ens ha conduït a passar per alt algunes premisses bàsiques imprescindibles per poder parlar d’aprenentatge.
En primer lloc, hem confós la informació amb el coneixement. Així, si bé podem definir la primera com un conjunt de dades sobre un tema concret, que existeix independentment de l’acció humana, per parlar de coneixement necessitem justament aquesta interacció entre la informació i l’individu, que l’haurà d’acomodar a la seva memòria a llarg termini per poder servir-se’n quan ho necessiti. En segon lloc, no hem tingut en compte un dels principis elementals de la teoria constructivista, segons el qual les possibilitats d’assimilació dels nous coneixements estan directament vinculades a la quantitat i qualitat dels coneixements previs de què disposa cada persona.
Dit això, precisament pel paper clau d’aquests coneixements previs, necessitem recuperar la formació teòrica en l’educació, amb la transmissió directa, quan calgui, per part dels docents. Perquè és cert, hi ha d’altres maneres d’adquirir coneixement, algunes ben allunyades de la instrucció reglada i l’espai d’una aula. Ara bé, com que és impossible assegurar que tothom escolti un mínim de paraules abans d’arribar a l’escola, disposi de llibres a casa o aprofiti els caps de setmana per visitar museus i debatre sobre l’actualitat, és feina del sistema educatiu compensar-ho amb totes les eines disponibles. Si no ho fa, aquestes diferències no només no desapareixeran, sinó que s’accentuaran i repercutiran en les cada vegada més grans, segons l’últim informe de l’ARI, desigualtats econòmiques del nostre país.
Arribats aquí, no voldria que s’interpretés que l’única manera de fer front a aquesta desigualtat sigui mitjançant un sistema basat en la memorització arbitrària de continguts. La creativitat i el pensament crític, per citar-ne només dues, són destreses competencials imprescindibles per al desenvolupament de qualsevol individu; el problema, però, és que manquen de valor si darrere no hi ha un coneixement. Així, per fer una casa, pots dibuixar plànols molt originals, però si no tens els materials necessaris, no podràs construir-la. De la mateixa manera, per pensar críticament, has de pensar sobre alguna cosa i, per tant, com més continguts tinguis a l’abast, més possibilitats de pensament podràs desenvolupar.
Vulguem-ho o no, el coneixement ha estat, és, i serà, en qualsevol època, una eina molt poderosa. A partir d’aquí, queda a les nostres mans decidir, en el marc del model de país i societat que volem, qui i com en podrà disposar.
Clara Grau, delegada del Comitè Executiu de Concòrdia
Andorra la Vella, 11 de març del 2024
