Fins quan haurem d’esperar?
La delegada del comitè executiu, Clara Grau, reflexiona sobre habitatge a Fins quan haurem d’esperar?, article d’opinió publicat al Diari Bondia.El llegim?
Quan fem alguna cosa que ens agrada molt, sovint tenim la sensació que el temps va massa de pressa. Quan la situació és incòmoda, en canvi, sembla que les agulles no vulguin moure’s de cap manera. Això, que és cert per a molts episodis quotidians, no ho és, però, quan parlem de la crisi de l’habitatge a Andorra. El compte enrere per fer-hi front fa temps que va iniciar-se i anem tard. Molt tard. Com més greu esdevé, més ràpidament corren els dies, les setmanes i els mesos. De preocupació passa a problema. De problema, a drama.
En aquest context crític, a Concòrdia vam celebrar les mesures anunciades pel Govern el passat 4 d’abril en el marc d’un nou projecte de llei de l’habitatge. Encara les hauríem celebrat més, però, si la seva presentació hagués anat acompanyada de l’entrada del text a tràmit parlamentari de forma immediata. D’aquesta manera, s’hauria impedit que algunes persones estiguin aprofitant aquest moment d’impàs per fer tot allò que més endavant la llei prohibirà. Cadascun dels quaranta dies que han passat des de l’anunci, així com dels que encara hauran de passar fins que s’aprovi la llei, suposa una concessió per a les activitats dels especuladors i un allargament del patiment de la ciutadania més vulnerable.
Pel que fa al contingut de l’anunci, l’aturada en la concessió de noves llicències per als habitatges d’ús turístic (HUT) i el sistema de caducitat temporal per a les atorgades fins ara, així com la cessió temporal i obligatòria dels pisos buits o la prohibició de les promocions immobiliàries estrangeres que no es destinin al mercat de lloguer, són accions en què creiem fermament. També coincidim, a més, en la necessitat de modificar l’impost sobre les plusvàlues immobiliàries com a instrument per desincentivar fiscalment les operacions especulatives.
Ara bé, precisament perquè parar l’especulació en el sector immobiliari és un dels principals reptes que tenim actualment, no podem quedar-nos aquí. En aquest sentit, la limitació de la compravenda de dos immobles per part d’estrangers no és suficient. Nosaltres estem convençuts que hauria estat més efectiu no aixecar la moratòria en inversió estrangera tan aviat, el passat mes de febrer, i esperar que la situació s’estabilitzés. Ara bé, amb aquesta mesura fora de debat, el que sí que tenim clar és que l’alternativa no pot ser tan laxa com la proposada, ja que des del moment en què permets més d’una adquisició immobiliària per persona, tornes a entrar a la roda de l’especulació.
En la mateixa direcció i en la línia de la modificació de l’impost sobre les plusvàlues, necessitem apujar l’impost indirecte sobre les transmissions patrimonials (ITP) per a aquelles persones que ja tinguin un immoble de propietat. Quant? Fins que no surti a compte fer la segona compra i aconseguim tirar enrere els potencials especuladors. Passant del 4% actual al 10%, per exemple, tal com portàvem al programa electoral, molt probablement assoliríem aquest objectiu. Senzilla i ràpida d’aplicar, a diferència de moltes altres notablement més complexes, es tracta d’una mesura que, si bé no serà la solució definitiva, tindrà ben segur un fort impacte en la frenada de l’increment de preus.
Arribats aquí, no podem oblidar, fem el que fem a partir d’ara, que per a molta gent ja no hi som a temps. Quants treballadors i jubilats que no podien pagar el lloguer han hagut de marxar d’Andorra? Quants joves no tornaran al país després d’acabar els seus estudis perquè saben que no podran emancipar-s’hi? És cert que hem de mirar endavant per buscar solucions, però també necessitem mirar enrere per no tornar a ensopegar amb la mateixa pedra i tenir clar allò que no volem que es repeteixi. I és que si “un país que perd les persones, és un país perdut” (en paraules del conseller general Cerni Escalé ara fa un any), potser que comencem a buscar la brúixola.
Clara Grau, Delegada del comitè executiu de Concòrdia
