On és el debat?
Sovint definim el Consell General en relació amb les seves funcions, que es troben enumerades en l’article 50 de la Constitució de 1993: representar el poble andorrà, exercir la potestat legislativa, aprovar els pressupostos de l’Estat i impulsar i controlar l’acció política del Govern. Si en lloc de descriure què fa, però, volguéssim explicar com ho fa, hauríem de fer referència a la seva qualitat d’institució deliberant, ja que és mitjançant el debat i la discussió, que es desenvolupen tots aquests procediments.
Per què? Doncs perquè només el debat i la discussió poden assegurar la veritable representativitat d’una societat diversa i plural i garantir que, davant la discrepància, s’imposen el diàleg i els millors arguments (i no la força, pròpia del regne animal i dels règims totalitaris). També, perquè d’aquesta manera es garanteix que la ciutadania pugui conèixer les raons que motiven les propostes i les posicions de les diferents forces, així com del Govern.
Tot això, que el jurista Santaolalla López desenvolupa de manera molt més extensa a “El debate parlamentario y el uso de la palabra” (2012), és el que ens diu la teoria del dret polític. Ara bé, és realment així, que funciona el nostre parlament? Són aquestes pràctiques dialèctiques, les que imperen en els intercanvis moderats pel Síndic General?
Si ens proposem investigar-ho i mirem unes quantes sessions del Consell General, de seguida ens adonarem del predomini dels intercanvis de lectures preparades (monòlegs, o gairebé) davant de les discussions espontànies (diàlegs), així com de la força de l’autoconvicció en les pròpies idees, que tot i ser necessària per defensar-les amb contundència, portada a l’extrem pot encegar i impossibilitar l’opció de deixar-se convèncer, fins i tot quan es reconeix (internament) que els arguments de l’altra part són més bons. Ens costarà, doncs, trobar mostres significatives de canvis d’opinió respecte de les idees exposades en un inici per qualsevol dels intervinents que hagi pres la paraula.
Més greu que aquest allunyament dels principis bàsics d’un debat, però, és el bloqueig al fet que es produeixi qualsevol mena de debat; i això és el que ha estat passant, durant tota la present legislatura, amb moltes de les proposicions de llei que ha presentat l’oposició sense la participació de la majoria. Que un grup polític no estigui d’acord amb les idees d’un altre és una conseqüència completament normal en un sistema representatiu d’una societat plural i diversa, i no només és legítim, sinó que és molt sa, perquè com ja hem comentat, obre la porta a l’intercanvi d’opinions i al debat. Però que aquest mateix grup utilitzi la força que li dona el fet de tenir majoria absoluta per negar-se a escoltar i prendre en consideració les propostes dels altres, tot i ser legal segons el reglament de la cambra, és democràticament molt reprotxable.
Si el grup parlamentari Demòcrata i el de Ciutadans Compromesos no estan d’acord a frenar l’especulació immobiliària o a establir una moratòria en l’atorgament de noves llicències urbanístiques, o no ho estan, com a mínim, en la forma en què ho va proposar Concòrdia, tenen tot el dret a votar en contra de les seves proposicions de llei. Ho haurien de fer, però, si recuperem les idees exposades inicialment sobre la manera d’actuar del Consell General, després d’haver-ne estudiat el contingut i d’haver argumentat, de manera pública, raonada i deixant lloc per a l’intercanvi d’opinions, el seu posicionament.
Arribats aquí, tot i que és cert que l’onada antidemocràtica que fa temps que s’està estenent globalment, així com la polarització ideològica que l’acompanya, no han calat en la política andorrana, hem de ser conscients que aquest enrocament en les idees del grup al qual es pertany, és un dels seus símptomes més clars. Evitar-ho és a les nostres mans i no implica estar tots d’acord en tot, però sí escoltar-nos amb empatia i respecte, prendre’ns seriosament les opinions d’aquells amb qui no coincidim (o no del tot) i buscar la manera d’arribar a acords. Amb el període de sessions que ara comença s’obre una nova oportunitat per fer-ho; ara només queda veure si hi ha la voluntat real perquè es faci.
Clara Grau, delegada del Comitè Executiu de Concòrdia