Qui pensa en la nostra gent gran?
Andorra viu moments complicats. El SAAS i la CASS estan cada vegada més tensionats i qui més ho pateix és la població més vulnerable. Hem crescut desmesuradament en pocs anys i aquest creixement no ha anat acompanyat d’una adaptació real dels serveis públics. El resultat és evident: una atenció a la ciutadania que s’ha deteriorat notablement.
Els nostres padrins i padrines han contribuït a construir el país que tenim avui. Però, en lloc d’ajudar-los i fer-los costat en aquesta última etapa de la vida, sovint els posem més obstacles. Cada vegada hi ha més tràmits que requereixen codis, contrasenyes i gestions telemàtiques. Moltes persones grans no tenen ni els coneixements digitals ni els recursos necessaris per afrontar aquestes situacions amb autonomia. I què passa quan no tenen familiars o persones properes que els puguin ajudar?
La digitalització no pot convertir-se en una nova forma d’exclusió per a ells. Darrere de cada gestió hi ha persones que necessiten ser escoltades, orientades i ateses amb paciència i respecte. Per sort, encara hi ha professionals i ciutadans que entenen que escoltar i ajudar no hauria de ser una excepció, sinó la base d’una societat decent.
Fa uns anys, Andorra era vista com un exemple en qualitat sanitària, educació i convivència. Avui, però, moltes persones tenen la sensació que aquesta qualitat s’ha deteriorat. Les dificultats per trobar personal sanitari qualificat generen preocupació i angoixa, especialment quan es tracta d’assistència hospitalària, domiciliària i en centres sociosanitaris i residències.
A tot això s’hi afegeix el greu problema de l’habitatge. Hi ha persones grans que, després de tota una vida en el mateix domicili, saben que no podran assumir nous augments del lloguer i es veuen obligades a marxar de casa seva. I això passa, precisament, en una etapa vital en què el que més necessiten és estabilitat, tranquil·litat i arrelament.
El més preocupant és, però, la manca de planificació davant l’envelliment accelerat de la població. El Govern parla del programa Radars, del Servei d’Atenció Domiciliària o dels programes d’envelliment actiu. I són iniciatives positives i necessàries. Ara bé, resulten insuficients si no van acompanyades de projeccions demogràfiques: més places sociosanitàries i residencials, més recursos humans i una planificació pressupostària pensada per a les pròximes dècades.
Amb uns índexs de natalitat baixos, la piràmide demogràfica d’Andorra continua envellint-se. Si no comencem a dimensionar adequadament les infraestructures i els serveis públics, el problema només farà que créixer.
El Govern de Demòcrates ha prioritzat el creixement econòmic i els interessos materials per damunt de la cohesió social. I això té conseqüències. Hem anat perdent part del sentit de comunitat, del respecte pels qui van construir el país i de la identitat col·lectiva que durant anys havia definit Andorra. El llegat dels nostres avis i pares, en definitiva. I, malauradament, una societat no es mesura només pel seu nivell de riquesa, sinó també per la manera com tracta la seva gent. I avui tenim un problema molt greu que els principals responsables continuen sense afrontar amb la dimensió i la urgència que requereix.
“Virtus, Unita, Fortior.” Llàstima que només sigui pel que convé.
Lluïsa Hurtado, afiliada de Concòrdia