Vertiginosa obertura
Som un país petit, llunyà de grans nuclis de població i amb el caràcter de muntanya profundament encunyat. En la nostra història, preservar ha estat més important que arriscar. Hem destinat recursos quan sabíem que els podíem assumir i crescut amb mesura. Hem pensat no en com estaríem l’endemà, sinó en com estaria la pròxima generació. Hem elogiat el treball i menystingut el lucre fàcil, perquè pobre i foraster és aquell que ho ven tot. És una paradoxa que aquesta mentalitat hagi desembocat en la malaurada acumulació accelerada de persones, inversions i ciment que patim.
L’any 2011, Demòcrates per Andorra es va presentar a les eleccions amb una idea fonamental trencadora: el país havia d’obrir-se, com una casa tancada que necessita aire i nova vida. Al centre d’aquest model, la nostra economia. Eliminant les restriccions a la inversió estrangera vindrien capitans d’indústria i grans empreses de nous sectors. Atrauríem no solament capital, sinó també talent, i permetríem el retorn a casa dels joves del país. La nostra homologació amb els Estats veïns generaria la confiança sobre la qual apuntalar els canvis necessaris. Era una visió clara, nova, ambiciosa i de futur. Jo me la vaig creure.
És freqüent sentir a dir per persones informades que el principal problema d’Andorra és l’absència d’un model de futur. És una afirmació falsa. El nostre país ha tingut un full de ruta clar durant els darrers catorze anys: l’obertura econòmica. El buit que se sent és la realització que aquesta proposta ha empobrit el país. Ha fracassat. Ho és també saber que l’alternativa natural, el tancament i la sòbria i lenta mirada de segles passats, tampoc ens serveix. Ho és saber que l’apologia de l’obertura i l’apologia del tancament fan igualment miserable. Que necessitem una mirada de conservació i alhora creativa, diversa i justa.
L’escenari és contradictori. El Govern repeteix insistentment que cal racionalitzar els recursos. Els actors econòmics demanen un temps mort. El ciutadà, marejat, no entén què passa, perquè malgrat les bones paraules, pugen els preus i es malmeten l’entorn i el sentiment de poble. Es proposa una llei per limitar la inversió estrangera, però que no fixa una quota màxima general. Es mira l’increment migratori amb recel, alhora que s’obren nous permisos de residència. S’afirma que la construcció ha perdut el nord, però es permeten les urbanitzacions lluny dels pobles. És una realitat cruel, perquè l’empobriment que experimenta Andorra no és igual per a tothom, amb una relació inversa i proporcional entre les noves fortunes i l’encariment de la vida.
En aquesta situació d’incertesa es planteja la integració en un mercat més gran. Es transforma el problema, l’obertura vertiginosa, en la solució. El colofó del model dels anys passats és l’Acord d’Associació que s’ha proposat. Redobla l’aposta de l’obertura. Ve a dir que si s’ha fracassat fins ara, és perquè s’ha estat tímid. Elimina l’autorització prèvia de noves inversions, incloses les de l’immobiliari. Estableix un mínim de nous permisos de residència als ciutadans de la UE, que augmenta i que no pot decréixer. Delega la negociació comercial i limita poderosament i àmplia la capacitat de donar forma a les noves lleis d’Andorra. A canvi, es guanya la circulació europea i millor relació amb els actors institucionals de Brussel·les.
Hem d’escoltar i respectar a Europa. Entendre’ns-hi és una obligació. El que és agosarat és, en aquest moment de dolor per l’obertura del mercat, plantejar l’Acord de major integració que la UE ha proposat mai a un Estat tercer. L’alternativa és una aproximació més gradual i cauta, recordant que l’Acord és un camí sense retorn, perquè absorbeix el nostre tractat duaner, sense el qual el comerç no sobreviuria. L’Acord, en cas de ser aprovat, perviurà independentment de qui governi. La seva renúncia no pactada no és possible i les futures negociacions no poden sinó ser àrdues. És prou conegut que la UE avança sempre i no recula pràcticament mai.
Tots els exemples d’adhesió d’economies de països del sud a la UE testimonien la mateixa història. Creix l’economia de serveis i la turística. S’afiancen els sectors existents. Es depèn, pels factors tecnològics, dels països del nord. Obrir amb molts menys filtres no s’ha traduït en més diversificació. Ha implicat més especialització i la desaparició de moltes empreses, perquè en un mercat gran s’imposa el que ja és competitiu. Això ha estat així indistintament de l’atractiu fiscal.
Andorra pot fer moltes coses per millorar el seu punt de partida. Es pot connectar millor amb el seu transport, pot crear centres de recerca aplicada i formar millor a les persones que hi treballen. És un esforç col·lectiu i complex. Davant d’això, l’Acord d’Associació es planteja com una solució fàcil. És una fugida endavant en un moment de dificultat política de la majoria. També és un retorn a la visió política d’obertura de l’any 2011, que condueix a un sender prou conegut.
Cerni Escalé, president del Grup Parlamentari de Concòrdia
