La generació que no vota
Quan una persona compleix els divuit anys, assoleix el que es considera la majoria d’edat, adquireix plenament els seus drets polítics i, en teoria, passa a formar part activament de la democràcia. Ara bé, la pregunta seria: quants joves se senten realment preparats -o simplement interpel·lats- per participar-hi?
Tinc divuit anys (a punt de fer-ne dinou) i soc el que es podria anomenar una “nova ciutadana amb plenitud de drets”. Malgrat la meva evident joventut, fa temps que m’interessa la política i, de fet, és la raó per la qual he decidit estudiar Sciences Po a Toulouse. Tot i això, sempre que converso amb amics, apareix la mateixa reflexió: “a mi la política no m’interessa”, “no en sé prou” o “no estic prou informat/da”.
Aquesta desconnexió, quan s’analitza fredament, s’entén perfectament. A l’escola se’ns explica relativament poc sobre el funcionament electoral i institucional d’Andorra, i no es parla gens de les eleccions. A més, en acabar el batxillerat, una majoria dels joves marxem fora del país per continuar estudiant. Això implica que, just en el moment en què complim l’edat que (per fi) ens permet votar, sovint ja vivim a fora, completament ocupats pels terminis d’entregues, els exàmens i l’adaptació a una nova vida universitària. Aquestes són algunes de les causes que expliquen l’abstenció massiva que caracteritza les franges d’edat d’entre 18 i 25 anys i de 26 a 35 anys, amb percentatges del 44% i el 41%, respectivament, segons el Departament d’Estadística.
Malauradament, la realitat és tossuda; i si nosaltres no ens ocupem de la política, ella acabarà ocupant-se de nosaltres. I això es fa evident quan molts de nosaltres tornem a Andorra: preus de lloguer completament indecents, dificultats per trobar feina -fins i tot havent passat entre tres i sis anys formant-nos- i les institucions polítiques que no semblen reciclar-se, amb molt poques cares noves.
Diversos treballs acadèmics han intentat comprendre les causes d’aquest abstencionisme juvenil. De fet, se sap que és un fenomen generalitzat a bona part d’Europa, perquè molts joves tenen la sensació que els polítics estan corromputs, aferrats als càrrecs de poder i, en massa casos, desconnectats de la realitat. És el que el politòleg Peter Mair descriu com a elements constitutius de la crisi de la democràcia representativa.
Com a ciutadana interessada i preocupada per aquesta situació, em pregunto: sabent que el problema de l’abstenció juvenil no és exclusiva d’Andorra, i que el pateixen molts països del nostre entorn, com l’han afrontat? Els ha funcionat? En què ens podríem inspirar?
Hi ha dues grans vies per intentar revertir el problema. D’una banda, es podria transformar el dret de vot en una obligació, sancionant els abstencionistes. Convindrem, però, que es tracta d’una mesura excessivament coercitiva i que, a més, elimina l’espai de l’abstenció entesa com una forma legítima de protesta política, el que Alain Lancelot qualifica “d’abstenció dins el joc polític”.
D’altra banda, existeix una alternativa més interessant: rebaixar l’edat de vot a setze anys. Pot semblar una solució audaciosa, però diversos països europeus l’han adoptada i sembla força eficaç. A Àustria, per exemple, des del 2007 és una realitat a totes les cites electorals, i els resultats són especialment positius: els joves integren abans l’hàbit de participació electoral i tendeixen a conservar-lo a llarg termini. També s’ha implementat a Estònia, Escòcia o Bèlgica, en eleccions locals o europees, amb resultats molt satisfactoris.
En un món on els joves estem cada cop més formats, més informats i més directament afectats per les decisions polítiques, calen mesures immediates que afavoreixin la implicació de les noves generacions en la vida democràtica, perquè correm el risc d’avançar cap a una oligarquia; no institucional, sinó de fet: un sistema on sempre decideixen els mateixos, perquè la resta han deixat de creure que participar serveixi d’alguna cosa.
Inès Foubert Fité, afiliada de Concòrdia