Set segles d’espera i dos mesos més
Un altre any perdut. Una altra decepció.
Els drets sexuals i reproductius tornen a quedar en suspens, un cop més, fins a nou avís. El Govern de Demòcrates fa anys que negocia amb la Santa Seu la famosa -i ja eterna- despenalització de l’avortament. Per no anar massa enrere, situem-nos en aquesta legislatura, iniciada l’abril del 2023. Des del principi, el Govern insistia que calia prudència i discreció en un tema tan “delicat”. Que les converses amb el Vaticà eren fràgils; però que, amb paciència, la despenalització arribaria. I aquí estem, dos anys i mig més tard, amb discursos cada cop més contradictoris i amb el mateix buit polític.
El relat és conegut: cada cop que el Govern parla d’aquest tema, ho fa sense concretar res. Ni en quins supòsits s’aplicaria la despenalització, ni si inclouria la cobertura mèdica dins la cartera de serveis, ni s’hi caldrà -en ple segle XXI- que les dones hagin de demostrar la seva vulnerabilitat econòmica per accedir a una prestació. Perquè sí, això s’ha arribat a insinuar: que una dona haurà d’acreditar que no pot pagar per poder interrompre el seu embaràs. Això no és política social, és humiliació institucional. Reivindiquem que l’avortament no sigui un privilegi, sinó un dret reconegut i garantit.
Malauradament, quan semblava que potser hi havia alguna definició, arriba una nova decepció. El cap de Govern, en declaracions públiques recents, va afirmar: “No vindrà de dos mesos si hem estat set segles en aquesta situació.” Una frase que manifesta perfectament l’actitud de l’Executiu: banalitzar un problema que afecta la meitat de la població. Només pot dir una cosa així qui no ha de patir-la. Perquè per a les dones que avui han d’anar a l’estranger per avortar, dos mesos no són una anècdota, són una condemna. Quan s’ha viscut set segles d’injustícia, cada dia de més és massa.
Pocs dies després d’aquestes declaracions del cap de Govern, el ministre de Relacions Institucionals reconeixia al Consell General que la despenalització de l’avortament podria no arribar aquesta legislatura. Segons ell, el problema no és constitucional, sinó més aviat institucional: el Copríncep episcopal i la doctrina catòlica no ho conceben, i les negociacions no avancen com estava previst. Aleshores, de què han parlat tots aquests anys? De teologia? De privilegis? Dels límits de la nostra sobirania? Perquè si, després de tot, el missatge és que el Coprincipat està per sobre de la Constitució, llavors potser ha arribat el moment de preguntar-nos qui mana realment a Andorra.
I quan semblava que el Govern admetia el bloqueig, una setmana més tard, a Ginebra, la ministra d’Afers Exteriors anuncia davant del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides que s’està preparant un projecte de llei per suprimir la penalització de la interrupció voluntària de l’embaràs en els pròxims mesos. Una declaració que contradiu totalment l’Executiu i que confirma, una vegada més, el caos discursiu. Un dia diuen A, l’endemà diuen Z. Un dia demanen paciència, l’altre prometen celeritat. Mentrestant, les dones continuem esperant.
Aquest gir constant de guió, però, no és exclusiu de la qüestió de l’avortament. També el veiem en l’habitatge, en les polítiques migratòries, en el territori i en la salut. És el reflex d’un Govern esgotat, i incapaç d’assumir decisions valentes.
Per a quan, la despenalització de l’avortament, senyors del Govern?
Núria Segués Daina, presidenta suplent del grup parlamentari de Concòrdia