Tu que sempre tens escudella a la nevera
És dissabte al matí. Mentre reparteixo escudella acabada de fer en quatre carmanyoles de dimensions desiguals, penso en dues converses que he tingut al llarg de la setmana i que encara em ronden pel cap. En la primera estic davant d’una dona jove, una professional de l’educació i mare d’una criatura de dos anys, actualment en estat de la segona. A prop, dues nenes felices, estimades i amb la panxona plena de berenar juguen de costat, en la ingenuïtat meravellosa d’una infantesa ben cuidada. Em parla de la maternitat i de com la vivim, i la gaudim, i la patim en soledat, i de la veu de la culpa que ens xiuxiueja a l’orella que no som ni prou bones a la feina, ni prou bones per a les nostres criatures ni, en definitiva, prou bones per a nosaltres mateixes. Mentre la sento parlar d’aquest sentiment d’insuficiència maternal col·lectiva, em recorda haver-la vist sortint de l’hospital, després d’haver parit les dues la mateixa nit, tota perfecta, amb una bruseta blanca i la seva criatura adormida al costat, mentre jo m’iniciava en això de ser mare en xandall i uns esclops de plàstic lletgíssims que m’acomodaven els peus inflats. També la recordo al carrer, mesos més tard, oferint-me de quedar-se els dos bebès alguna estona, perquè “allà on se n’entreté un, se n’entretenen dos”, i al curset de piscina per a nadons, i penjant globus de temàtica piratesca per a una festa d’aniversari compartida. La recordo també parlant-me de l’educació al país i de reformes polítiques, i jo pensar en com d’intel·ligent, sencera i compromesa se la veia.
En la segona conversa comparteixo un te amb una dona que, similarment a la primera, es va dedicar tota la seva vida professional a l’educació, arribant a ocupar càrrecs de responsabilitat, i que prèviament havia dedicat bona part de la seva joventut a la criança de diverses criatures. M’explica que per primera vegada a la vida sent que pot cuidar-se bé a si mateixa, després d’una vida dedicada a cuidar els altres. En ella veig tantes mares que, a força de cuidar, s’han descuidat, assumint la criança, la càrrega mental i el treball productiu. Com si la doble càrrega d’intentar arribar a tot com a mare i com a professionals no fos suficient, les ha acompanyat aquesta doble culpa que la maternitat et porta de franc. Una culpa que és cruel i gratuïta, perquè, en el fons, sabem que a tot no es pot arribar.
Ara ordeno les tapes amb què tancaré les carmanyoles per guardar-les a la nevera, on esperaran a atipar una criatura al llarg de la setmana i a alimentar l’estàndard de la pròpia maternitat. El fumet del brou puja i pren la forma dels fantasmes de les mares d’ahir, d’avui i de demà, que peixen de manera invisible el progrés humà a cop de brouets i de paraules reconfortants. Em diuen que veure’ns a nosaltres mateixes imperfectes és un acte de reivindicació que ens falta com a dones. Que potser fer-nos nostra aquesta imperfecció és una forma d’alliberar-nos de la idea de la dona que tot ho fa i tot ho pot, i que d’aquí ve la nostra vàlua. Perquè, en un món on hem de poder amb tot, les lluites per més conciliació i més corresponsabilitat no fan falta. Però la veritat és que necessitem més conciliació i més corresponsabilitat, i aquest sentiment de culpa i de soledat que encara tenen moltes mares n’és la prova.
Crec que era l’Eva Piquer qui escrivia fa anys, en una columna d’opinió, que va plorar quan va saber que estava embarassada d’una nena. Jo també vaig plorar, i així com durant molts anys la lectura m’havia posat el feminisme a la mirada, aquell moment me’l va fer escampar, des del ventre, a tots els racons del cos. Sempre se m’ha fet molt present que el feminisme no es diu, sinó que es fa, i d’ençà que soc mare tinc el deure d’exemplificar-lo. Per això faré d’intentar acceptar la meva maternitat en la seva cruesa, desordenada i imperfecta, la meva reivindicació d’enguany per al 8M, i aquesta setmana que ve no em sentiré culpable de comprar el brou preparat i no tenir escudella guardada a la nevera.
Paula Przybylowicz, membre de Concòrdia
