Renovables sí, però així no
Sense data d’inici de construcció. Aquesta és la situació, el dia d’avui, pel que fa al parc eòlic al Pic del Maià, previst pel 2027. Així ho va explicar fa uns dies el director general de FEDA, Albert Moles, durant la trobada amb la premsa per fer balanç del 2025 i explicar les prioritats per al pròxim any. Ben segur que hi haurà gent que se n’alegrarà, d’aquesta notícia, ja que el projecte té una gran part de la ciutadania en contra. Entitats com l’Associació Rescatista i Protectora dels Animals (ARPA) i l’Associació Protectora d’Animals, Plantes i Medi Ambient (APAPMA) s’han oposat a una iniciativa que compta amb moltes més variables en contra que no pas a favor. I des de la Comissió de Territori, Urbanisme i Medi Ambient de Concòrdia també ens volem posicionar clarament contraris que es perpetri un desastre mediambiental de tal magnitud.
El parc eòlic del Maià quedaria al costat esquerre del Port d’Envalira (direcció nord). A la dreta trobem Grau Roig i la zona de Pessons. I al davant, la baixada del port fins al Pas de la Casa. Sens dubte, un paisatge de gran bellesa, des d’on es veurien molt pròxims els aerogeneradors (que de fet es podrien veure des de bona part del Pirineu).
Els molins de vent o aerogeneradors són estructures metàl·liques verticals, assentades en plataformes de formigó i amb aspes que roden segons bufa el vent. El més impactant d’aquests ginys són les seves dimensions, que han anat augmentant els darrers anys, arribant fins als 100 metres d’alçada. Per fer-vos una idea, seria l’equivalent a un edifici de trenta plantes, quan les torres d’Escaldes-Engordany en tenen vint. I aquestes mides tan colossals són les que fan que els parcs eòlics, malgrat tenir la finalitat de produir energia renovable i neta, tinguin també nombroses contrapartides, però dues especialment importants: afecten, i molt, el paisatge i la fauna.
Per un país petit com Andorra, i que té el turisme com una de les principals fonts d’ingressos, impactar en l’entorn natural és com disparar-se un tret al peu. Els últims anys hem vist com la construcció desmesurada va ocupant cada vegada més i més terrenys que haurien de formar part de zones protegides, i va omplint el paisatge d’edificacions, formigó i grues. Per a nosaltres, el projecte de parc eòlic al Maià forma part d’aquest sense sentit destructiu que es troba immers el país. A més, no hi ha experiències prèvies sobre el funcionament d’aerogeneradors instal·lats a tanta alçada (el Pic del Maià té 2.615 metres d’altitud). Durant els mesos d’hivern, els molins acumularien neu i gel. I fer-los funcionar pot ser molt costós, a banda del perill que pot representar el gel a les aspes, que pot sortir impulsat a molta distància.
En aquest impacte paisatgístic, les altres grans damnificades són les aus. És incalculable la mortalitat d’ocells que generen les instal·lacions eòliques. El nostre país, així com el conjunt del territori pirinenc, compta amb una gran varietat d’espècies autòctones que, evidentment, són sensibles a qualsevol canvi en el seu hàbitat, i encara més quan es tracta d’impactes tan agressius com pot ser aquest. Només per posar un exemple: la perdiu blanca és una de les espècies en perill d’extinció que nia a la zona del Maià. El deure del Govern, en aquests casos, sempre ha de ser protegir la biodiversitat autòctona.
La independència energètica d’Andorra no s’aconseguirà construint un parc eòlic al Pic del Maià. De fet, aquest parc aportaria un tant per cent ínfim al total de les necessitats elèctriques actuals. Segons la documentació exposada per FEDA per a l’aprovació del projecte, amb deu aerogeneradors de 100 metres d’alçada s’aconsegueixen 51 GWh/any. Segons el Govern, això significa un 30% de les necessitats andorranes anuals. Nosaltres pensem que, amb aquests càlculs, no s’ha tingut en compte la quantitat de temps que aquests ginys estarien fora de funcionament per neu, gel, vent excessiu, manca de vent o qualsevol altra casuística meteorològica que es pugui donar a tanta alçada.
La pregunta, doncs, és aquesta: cal fer una destrossa tan gran per a un guany tan petit? Mal que ens pesi, Andorra difícilment podrà ser sobirana energèticament. Depenem dels països veïns. Això ha estat així des de sempre i ho continuarà sent. La condició de dependència la comparteixen tots els països territorialment petits.
Fem una breu anàlisi amb informació que es pot trobar a Internet de dos microestats, Liechtenstein i Mònaco. Liechtenstein, que té 160,5 km² (Andorra té 467,6 km²), obté el 24% de l’energia que necessita de fonts renovables: el 19% de centrals hidroelèctriques i el 5% per mitjà d’instal·lacions fotovoltaiques damunt de teulades d’edificis públics (complexos esportius, edificis industrials, un centre logístic…). La resta de les necessitats les cobreix comprant l’energia elèctrica als seus països veïns, Suïssa i Àustria.
Pel que fa a Mònaco (2,02 km²), es va fixar l’objectiu de cobrir, l’any 2025, el 50% de les seves necessitats d’electricitat amb energies renovables. I va comprar deu parcs fotovoltaics a França (als departaments de Charente i Côtes-d’Armor), aconseguint cobrir, així, un 25% del seu consum. A més, des de 2008 subvenciona i encoratja a instal·lar plaques fotovoltaiques en edificis privats, i ha utilitzat les cobertes de nombrosos edificis públics amb la mateixa finalitat.
Què pot fer Andorra per avançar en el camí de les energies renovables? Doncs, d’entrada, el mateix que poden fer tots els països, tant petits com grans: implementar plans d’estalvi realment eficients i no malbaratar. I també pot augmentar les ajudes públiques (a través del Pla Renova o qualsevol altre programa específic en l’àmbit energètic), perquè la ciutadania instal·li sistemes de captació d’energia alternatius, com poden ser plaques solars i petits aerogeneradors a les teulades dels edificis. Aquesta energia, alhora que serviria per al consum propi de l’edifici, es podria bolcar l’excedent a la xarxa general. A més, a Andorra tenim la sort de comptar amb una gran superfície boscosa, de la qual podem aprofitar la biomassa i impulsar una indústria local proveïdora de combustible per a calefaccions. Això, a més, ajudaria a rebaixar el perill d’incendi.
Comissió de Territori, Urbanisme i Medi Ambient de Concòrdia