No avortarem la missió
“Per més complexa que sigui, la legalització de l’avortament és una urgència inajornable”. Amb aquesta premisa inicia Clara Grau, delegada del Comitè Executiu de Concòrdia, el seu article d’opinió al Diari d’Andorra titulat “No avortarem la missió”, on tracta un tema que arrosseguem des de fa anys com a país: la legalització de l’avortament.
La Constitució estableix, en l’article 5 i de manera inequívoca, que Andorra respecta la Declaració Universal dels Drets Humans (DUH). El nostre país, però, es manté com un dels pocs estats del món on l’avortament està prohibit en tots els supòsits (inclosos la violació i el perill per a la vida de la dona).
No sé com els sonen a vostès aquestes dues frases juntes, però per a Human Rights Watch i Amnistia Internacional, dues importants organitzacions no governamentals especialitzades en drets humans, la prohibició d’un avortament legal i segur contradiu flagrantment la DUH. No podent interrompre el seu embaràs i sent perseguides legalment per fer-ho, les dones veuen vulnerats els seus drets a la igualtat i a la no discriminació per raons de sexe, a la salut, a la intimitat i a la llibertat.
Si volem ser coherents, doncs, no tenim alternativa: hem de legalitzar l’avortament. Però és que fins i tot si ens és igual contradir-nos internament o si no ens importa consolidar una solució provisional, com és el fet que les dones del país avortin fora de les nostres fronteres, com a solució permanent; el perill a què estem sotmetent la nostra reputació internacional no ens dona opció: hem de legalitzar l’avortament. Mentre els nostres veïns avancen en la protecció d’aquest dret, com ho demostren la seva recent inclusió en la Constitució francesa i en la Carta de Drets Fonamentals de la UE, nosaltres ens mantenim ancorats en una posició que ens fa destacar negativament. Ja podem participar en cimeres i signar convenis amb qui vulguem, que quan surt el nostre nom a l’escena internacional, aquesta lastra és de les primeres que l’acompanya.
Anem tard, molt tard, i no tenim temps per perdre. La despenalització de l’avortament, que és el primer pas per a la seva legalització, ja fa temps que hauria d’haver-se fet, ja que l’eliminació de l’article 108 del Codi Penal és totalment viable dins del marc constitucional andorrà. Ho és, per una banda, perquè tal com exposava l’informe del catedràtic Federico de Montalvo, no contradiu cap dels articles de la Carta Magna. Ho és, per l’altra, perquè aquesta modificació es pot aprovar amb la sanció d’un sol copríncep, com ja va passar amb les lleis que regulen les tècniques de reproducció assistida i les unions civils de persones del mateix sexe.
Fet això, però, no podem quedar-nos aquí. Els successius governs de Demòcrates per Andorra han insistit que aquesta serà la meta final, que més enllà no podem anar. Plantegen la possibilitat d’incloure l’avortament a la cartera de serveis de la CASS, que és un fet evidentment imprescindible, però consideren que arribats aquí, la feina estarà feta. Segons ells, haurem de continuar amb el pegat i la hipocresia que suposen enviar les dones a interrompre el seu embaràs a l’exterior. Si no ho fem, ens diuen, posarem en risc el Coprincipat i, amb ell, el nostre país.
Dit això, la resistència al canvi pot ser comprensible, però no podem utilitzar-la com a excusa per perpetuar una situació injusta. El 1971, el conseller general Pere Font va advertir que “el dia que els usos i costums estiguin per terra, Andorra estarà acabada”. Cinquanta anys més tard, l’evolució del dret ha afavorit la codificació (la norma escrita) i ha relegat aquests costums a un paper interpretatiu de la llei. Aquesta modernització, però, no només no ha suposat cap tragèdia per al país, sinó que n’ha reforçat la seguretat jurídica i ha facilitat la feina de jutges, fiscals i advocats.
I evidentment que des de Concòrdia, per molt que alguns s’esforcin per fer-ho creure, no som tan ingenus per pensar que la legalització de l’avortament serà senzilla i ràpida. Però complexitat i impossibilitat no són sinònims. Tal com deia l’emperador Marc Aureli fa més de dos mil anys: “L’impediment a l’acció fa avançar l’acció; i el que s’interposa al camí es converteix en el camí”. Així doncs, aquesta dificultat no ha de servir d’excusa per a la inacció, sinó ser el motor que ens impulsi cap a una solució. Un motor, per cert, que el nostre Grup Parlamentari ha intentat accelerar des del principi de la legislatura, insistint en diverses ocasions per conèixer l’estat dels treballs i recordant recurrentment la urgència de la tasca.
En poques paraules, la legalització de l’avortament al nostre país no és una possibilitat més, sinó una necessitat per garantir el respecte d’un dret fonamental. Davant d’això, no podem, doncs, deixar que la por a la incertesa ens paralitzi. El que es presenta davant nostre no és, com els més apocalíptics apunten, el final d’Andorra, sinó tot el contrari: el principi d’una Andorra més forta i, sobretot, més justa.
Clara Grau, Delegada del Comitè Executiu de Concòrdia
