La crisi de l’habitatge a Andorra: una política de pedaços
Andorra es troba immersa en una crisi de l’habitatge sense precedents. Els preus dels lloguers han assolit nivells insostenibles, cada vegada hi ha més pisos buits en mans d’inversors i la ciutadania es veu atrapada en una situació en què, trobar un habitatge digne, s’ha convertit en un privilegi, no en un dret.
Davant d’aquesta realitat, la resposta de Demòcrates ha estat tan sorprenent com decebedora: en comptes de prendre mesures contundents per regular el mercat, no van dubtar a suggerir que si la població d’Andorra no pot permetre’s viure al seu propi país, se n’hauria d’anar a viure fora de les nostres fronteres.
Aquest és l’escenari que ha predominat fins a la data d’avui: l’expulsió silenciosa de la població local, mentre es permet que la inversió estrangera continuï dominant el mercat immobiliari.
Un canvi de discurs forçat per la pressió popular
Després de diverses manifestacions ciutadanes exigint accions concretes, el Govern es va veure forçat a reaccionar. Però, com és habitual, ho va fer tard i malament. Van anunciar el desplegament d’una Llei Òmnibus que, suposadament, havia de servir per posar fi a l’abandonament de pisos buits i afavorir l’accés a l’habitatge. Però el més sorprenent no va ser l’anunci en si, sinó el fet que les mesures proposades estaven clarament inspirades en les idees del principal partit de l’oposició.
Aquest gir sobtat va posar en evidència dos fets. D’una banda, que Demòcrates no ha tingut mai una estratègia pròpia per afrontar aquest problema. I, d’altra banda, que només actua quan la pressió social i política els obliga a moure fitxa.
Una llei insuficient i una prioritat clara: l’especulació
Però aquesta nova llei, presentada com la gran solució, no serà suficient. Per què? Doncs perquè no aborda el problema de fons: la inversió estrangera continua sense limitacions, i això vol dir que el mercat continuarà responent als interessos dels grans especuladors abans que a les necessitats de la ciutadania. És a dir, es vol donar una resposta al problema sense tocar els privilegis d’aquells que s’enriqueixen amb ell. Això no és un error, sinó una decisió política deliberada.
Demòcrates continua prioritzant els ingressos provinents de l’especulació immobiliària per sobre del benestar de la població. Són conscients del drama que estan generant, però no estan disposats a prendre les decisions valentes que realment podrien canviar la situació. Calen mesures reals, no cortines de fum. Si el Govern volia abordar la crisi de l’habitatge amb serietat, havia d’abandonar les mitges tintes i aplicar polítiques valentes i efectives. Això passaria per:
– Limitar a un únic bé immoble el màxim que poden comprar els inversors estrangers.
– Definir què és un preu assequible i, així, regular el mercat de lloguer i evitar abusos.
– Incentivar els grans tenidors a posar al mercat els pisos buits, per tal d’ampliar l’oferta d’habitatge.
– Continuar impulsant un parc d’habitatge públic assequible i accessible, com a política pública en matèria d’habitatge.
La crisi de l’habitatge a Andorra no és inevitable ni insoluble. El que falta no són idees, sinó voluntat política per posar les persones per damunt dels interessos econòmics d’uns quants. El Govern encara hi és a temps. Però cada dia que passa sense actuar, més ciutadans es veuen obligats a marxar del seu propi país. La pregunta és: faran alguna cosa realment efectiva o continuaran fent política per als especuladors, mentre la població es queda sense casa?
Sílvia Mosquera, copresidenta de Concòrdia
