L’Acord d’Associació amb la UE: així no
Fa molt temps que treballes en un projecte. Hi has dedicat un gran esforç i tens ganes de tancar-lo. En revisar-lo, però, t’adones que hi ha punts que no quadren i saps que hauries de modificar-los. A tu potser no t’afectaran negativament, però hi ha molta gent a qui sí (i això també ho saps). Tot i això, fas veure que no te n’has adonat i l’entregues. Això és, salvant les distàncies, el que ha passat amb el Govern i l’Acord d’Associació amb la Unió Europea. El problema és que ni el Govern és un treballador qualsevol d’una empresa ni aquest Acord un projecte més.
No hem dit mai que plantejar una reobertura de les negociacions amb la UE hagués de ser fàcil. És evident que hauria estat molt més senzill modificar el text abans de donar-lo per tancat. Però dificultat no implica impossibilitat, i els polítics no hi són per fer el que és fàcil, sinó el que és necessari. Enrere no hi podem anar, però l’Acord no està signat i una part important de l’opinió pública té molts dubtes. Davant d’això, és més irresponsable plantejar la voluntat de renegociar els punts més conflictius o continuar amb la inèrcia del procés d’aprovació i tirar-lo endavant?
L’Acord negociat, integrat per una trentena de documents i milers de pàgines, té una complexitat molt considerable. Hi ha tres aspectes, però, que per a Concòrdia són especialment problemàtics i que han de ser necessàriament modificats. Sense aquests canvis, no hi ha cap possibilitat que hi donem suport. I no, a diferència del que diuen alguns, no són propostes utòpiques que no s’hagin plantejat abans en el terreny europeu, sinó tot el contrari. Vegem-ho.
En primer lloc, necessitem una excepció com la de Malta per restringir la compra d’habitatges als no residents, ja que amb el text actual, d’entrada, no es poden posar obstacles a aquestes inversions. És cert que el Govern va afegir una declaració addicional plantejant una excepció similar a la maltesa. També ho és que la Comissió Europea, en una carta del febrer d’aquest any, expressava la possibilitat d’estudiar-la. Ara bé, cal tenir en compte dos aspectes importants.
La declaració del Govern és unilateral, està signada només per Andorra i no té cap efecte vinculant. La carta, al seu torn, remarca la necessitat de complir uns requisits i utilitza un condicional per expressar que l’adaptació “podria ser considerada”. Per tot això, i tenint en compte la greu crisi de l’habitatge i la relació directa amb la inversió estrangera immobiliària, és imprescindible afegir aquesta excepció ara, abans de continuar amb el procés, i no deixar-la com una possibilitat futura d’estudi.
En segon lloc, hem de rebaixar el percentatge mínim de nous permisos de residència de llarga durada per a ciutadans de la Unió. L’Acord actual exigeix un increment mínim del 7% de la mitjana dels últims cinc anys, amb obligació de compensar-ne el nombre si aquest baixa. San Marino, que ha negociat paral·lelament a Andorra, ha aconseguit un 3% sense compensació, i hi ha previsions encara més conservadores en altres acords de la UE, com el de Liechtenstein. Aquesta petició de renegociació, doncs, també està més que justificada.
En tercer i últim lloc, tot i que amb qualsevol acord les parts han de cedir, no podem acceptar el nivell de cessió de sobirania que comporta aquest tractat. Recordem que en cas de desacord al Comitè Mixt entre Andorra i la UE, serà el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) qui decidirà com s’ha d’aplicar el dret europeu. Com s’explica, no haver demanat la intervenció d’un organisme imparcial, com tenen els integrants de l’EFTA, o la suspensió provisional de les parts controvertides, com té Suïssa?
Fets aquests canvis, que no són la meta final sinó la línia de sortida per poder considerar l’Acord, tindria sentit continuar el procés. Si aquests no es donen, sigui perquè el Govern no els planteja o perquè es produeix la negativa de la UE que alguns fa temps que anuncien, però que no ha estat mai oficialment pronunciada, cal parar.
Parar i iniciar una reflexió interna per impulsar les transformacions que necessitem, per ser un estat econòmicament més resilient, sobiranament més fort i socialment més just. Parar, en poques paraules, per continuar amb sentit. Fent-ho no tancarem la porta a Europa, amb qui mantindrem els acords vigents i un contacte imprescindible en el món interconnectat en què vivim. Fent-ho, al contrari, ens obrirem la possibilitat de negociar, més endavant, des d’una posició més sòlida i amb més garanties d’aconseguir l’acord que necessitem.
Clara Grau, Delegada del Comitè Executiu de Concòrdia