Llibertat individual versus drets col·lectius
Les polítiques d’igualtat constitueixen una eina essencial dins l’estat del benestar. Tenen la funció de garantir una major justícia social i equitat, en una societat en la qual el punt de partida no és el mateix per a tothom. La desigualtat estructural es manifesta en diversos àmbits, com l’educació, el mercat laboral, la salut o l’accés a recursos bàsics. En aquest context, les polítiques públiques han de corregir aquestes disparitats, per assegurar que totes les persones tinguin les mateixes oportunitats per accedir a béns, serveis i programes, així com per conquerir més drets i prosperar. Sense aquest tipus d’intervenció, les desigualtats es perpetuen, consolidant un sistema que afavoreix qui ja parteix d’una posició avantatjosa i dificulta la mobilitat social.
El concepte d’igualtat ha evolucionat significativament al llarg de la història, adaptant-se a les necessitats de cada moment social i econòmic. En les primeres democràcies modernes, la igualtat es limitava a un principi formal davant la llei, sense tenir en compte les diferències materials entre individus. Amb l’expansió i la consolidació dels estats del benestar, el concepte d’igualtat s’ha ampliat per incloure la igualtat d’oportunitats i la necessitat de corregir desigualtats de base. Per tant, la igualtat evoluciona i pren forma de demandes polítiques, mitjançant les quals es reclama una transformació i ampliació de drets. Avui dia, la igualtat abasta un ventall molt més ampli d’àmbits, com ara l’accés a serveis públics de qualitat, la reducció de la precarietat laboral i la protecció de col·lectius vulnerables. Aquest canvi de paradigma respon a la necessitat de garantir una societat més cohesionada i justa, on les oportunitats no depenguin del context socioeconòmic d’origen.
Tot i aquesta visió global de les polítiques d’igualtat, val la pena fer un incís i aturar-nos en la igualtat de gènere, un dels aspectes més debatuts en els darrers anys. Un exemple recent és el debat, durant la sessió de defensa del pressupost al Consell General, sobre la necessitat d’equiparar progressivament les baixes maternals i paternals. La proposta presentada per Concòrdia per avançar en aquesta equiparació no va prosperar, un fet que, des del meu punt de vista, posa de manifest dues realitats preocupants. D’una banda, la manca de voluntat política d’alguns sectors per materialitzar avenços reals en matèria d’igualtat, ja sigui per inèrcia, per falta de convicció o per no considerar-ho una prioritat. De l’altra, la influència d’una visió neoliberal que defensa la mínima intervenció de l’Estat, considerant que mesures com aquesta podrien minvar la llibertat individual. Però és realment incompatible la llibertat amb la igualtat?
La resposta és clara: les polítiques d’igualtat no s’oposen a la llibertat individual, sinó que la complementen i permeten reduir els privilegis que perpetuen situacions discriminatòries i desiguals. Aquest mateix debat es pot estendre a altres polítiques públiques concretes. Més enllà de la corresponsabilitat en la cura, podem parlar de la regulació del mercat de l’habitatge per garantir l’accés a un sostre digne, l’existència d’ajudes a l’educació per reduir la bretxa entre estudiants, o la necessitat de mesures per garantir la inclusió de persones amb discapacitat en el mercat laboral. En tots aquests casos, la intervenció pública no restringeix la llibertat, sinó que la fa efectiva per a aquells que, d’altra manera, estarien en desavantatge.
Els Objectius de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides –en concret el cinquè i el desè– posen el focus en la reducció de les desigualtats, destacant àmbits com l’educació, el mercat laboral, la tecnologia i la salut, així com la igualtat de gènere. Segons informes sobre el Desenvolupament Humà 2023 del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), les desigualtats persisteixen en múltiples dimensions, afectant de forma desproporcionada determinats col·lectius. Davant d’aquesta realitat social, les organitzacions internacionals insisteixen que sense una acció pública decidida, la desigualtat continuarà augmentant, i dificultant el compliment de l’Agenda 2030.
Tal com afirmava el sociòleg Ralf Dahrendorf, la llibertat no es redueix quan l’Estat intervé per garantir drets i corregir desigualtats, sinó que es reforça perquè permet a més persones gaudir-ne plenament. L’Estat no és un fre per a la llibertat individual, sinó un garant dels drets col·lectius que fan possible una societat més justa i equitativa.
En definitiva, les polítiques d’igualtat no són un obstacle ni una ingerència excessiva de l’Estat, sinó una eina imprescindible per construir societats més justes i cohesionades. Sense mecanismes per corregir les desigualtats de base, la llibertat queda reduïda a un privilegi per a aquells que parteixen d’una posició de força, mentre que per a molts altres continua sent una promesa inassolible.
Com podem parlar de llibertat real quan l’accés a drets fonamentals depèn encara del gènere, l’origen socioeconòmic o la situació laboral?
Núria Segués Daina, presidenta suplent del Grup Parlamentari de Concòrdia
