Andorra, casa nostra
Cerni Escalé escriu “Andorra, casa nostra”, un article que es publica avui al Diari d’Andorra i que reflexiona sobre els reptes actuals del país i proposa solucions per garantir un futur sostenible. El llegim?
“Andorra és casa meva”. És una expressió habitual i preciosa al nostre país, perquè recorda la intimitat amb el territori i entre les persones que hi vivim. Ens uneix en la família com a unitat central, i vincula el lloc i la llar com a elements portadors d’identitat. És una expressió que també reflecteix els desafiaments més grans que tenim: conservar les valls, estrènyer els llaços i fer que a Andorra no solament ens sentim a casa, sinó que hi tinguem casa.
A Andorra som més, i més pobres. En els darrers divuit mesos, la població ha crescut un sis per cent. És l’augment d’immigració per càpita més alt d’Europa. Mentrestant, i producte de l’alt cost de la vida, la taxa de natalitat ha baixat fins a convertir-se, de llarg, en la més baixa del continent, i l’emigració de població autòctona ha augmentat. És un joc de contrastos cruel i present també en altres àmbits. L’any 2023, ens van visitar 9,3 milions de turistes, la xifra més elevada de la nostra història. Es va autoritzar, a més, la construcció de centenars de milers de metres quadrats de nova planta. Malgrat aquests sacrificis socials i ambientals, el producte interior brut per càpita, tenint en compte la inflació, ha disminuït prop del tres per cent. El preu de l’habitatge ha crescut, en un sol any, més del deu per cent.
Afegint un element de desconcert, el Govern ha adoptat una nova retòrica de preocupació: de conservació del medi, de limitació immigratòria i turística i de prioritat habitacional. Ha anat acompanyada de propostes aspirina. De propostes necessàries i pensades per calmar el dolor, però insuficients. D’anuncis de canvis profunds mitigats per les pressions internes (i comprensibles) d’una coalició variada. Al text de la nova Llei Òmnibus, sense anar més lluny, s’hi troben quaranta-cinc excepcions que en disminueixen l’impacte. Més preocupant encara, el Govern ja ha manifestat que no té intenció d’anar més enllà en les seves propostes.
Des de Concòrdia hem presentat al Consell General tres lleis per adreçar la situació. Per tal de protegir el territori, vam proposar limitar estrictament la construcció de noves urbanitzacions en zones aïllades. Per frenar la compra per part de residents estrangers del patrimoni al país, vam limitar la venda de segones residències i eliminar la possibilitat de la compra per inversió. A fi d’aturar l’especulació, vam presentar un augment de tipus ambiciós en cas que, sense una necessitat econòmica imperativa, es vengui un immoble que ha estat adquirit des de fa poc temps. Les tres lleis van rebre el vot en contra i sense esmenes de Demòcrates per Andorra; un punt de contrast amb el relat de consens que sovint utilitza el cap de Govern.
Val a dir que demanat pel seu full de ruta econòmic per a la legislatura, el Govern acostuma a mencionar l’Acord d’Associació amb la Unió Europea. Malgrat aspectes positius, el principal problema de l’Acord d’Associació, fins i tot per a aquells de nosaltres que creiem en les institucions europees, és que en aquest moment complica les problemàtiques del país. Fa els nostres problemes més permanents, sobretot, per dues raons. La primera és que ens apropa a la lliure circulació continental de persones, mercaderies, capitals i serveis, en un moment en el qual necessitem més aviat el contrari. La segona és que sotmet aspectes essencials de la immigració, de l’habitatge i de la conservació del territori a la voluntat futura d’institucions estrangeres. Són necessaris els acords amb Europa, però el que avui tenim sobre la taula, sense noves negociacions, impedeix un rumb alternatiu per a Andorra.
A Concòrdia pensem que en lloc d’aspirar a ser iguals que la resta d’Europa, hem d’apostar pels avantatges diferencials. Utilitzar les lleis per crear ecosistemes a mida d’empreses punteres. Aprofitar el talent andorrà amb ambiciosos programes d’emprenedoria i de formació al llarg de la vida, creant, per exemple, un fons d’inversió del Govern dedicat a projectes d’innovació sorgits al país. Vincular la universitat, la recerca i el teixit econòmic, per tal de captar persones i empreses que aportin nou coneixement. Invertir de manera valenta en infraestructures de connexió amb l’entorn. Obrir-nos cap a l’Europa més íntima, amb la que som limítrofs, amb la del Pirineu català i de l’Arieja, buscant nous espais, descongestió econòmica i projecte. Oferir, en definitiva, singularitat, autonomia i perfil propi.
Sobretot, hem de confiar en nosaltres, com ho fem quan diem que “Andorra és casa nostra”. Ser un país que és gairebé una família vol dir evitar les confrontacions superficials per tal d’aspirar a canvis profunds. Hem de fer feina: conjunta en la mesura del possible, però sobretot concreta, útil i pensant més enllà dels quatre anys d’un sol mandat. Vol dir acceptar el compromís quan no compromet els valors. Fer-ho amb valentia: preservant l’amabilitat sense comprometre la integritat. Afanyant-nos també, perquè l’hora és greu, i un país que perd les persones i el territori és un país que no pot ser casa.
Cerni Escalé, president del Grup Parlamentari de Concòrdia
