Hem perdut el nord
Vivim en un moment paradoxal. Mai abans la humanitat havia disposat de tanta informació, tanta capacitat d’anàlisi, tantes eines per anticipar conseqüències… I, tanmateix, mai havia semblat tan incapaç de reconèixer els seus propis errors. No és una qüestió de manca de dades. No és ignorància. És una altra cosa més profunda i més perillosa: la incapacitat, o la negativa, d’aturar-se i dir “ens hem equivocat”.
A escala global, els qui prenen decisions no són necessàriament els qui millor entenen la complexitat del món, sinó, sovint, els qui millor resisteixen a admetre el fracàs. El lideratge s’ha convertit, en molts casos, en un exercici de persistència en l’error. Rectificar es percep com una feblesa, no com un signe de maduresa. I així no avancem, només insistim.
Persistim en models econòmics que generen desigualtat mentre proclamem creixement. Persistim en dinàmiques geopolítiques que cronifiquen els conflictes mentre parlem de pau. Persistim en una relació amb el planeta que sabem que és insostenible mentre signem compromisos que després no es compleixen.
El problema no és només el rumb. És la incapacitat de revisar-lo. Hi ha una idea profundament arrelada que fa molt mal: liderar és tenir raó. I potser liderar, avui, hauria de ser exactament el contrari: saber reconèixer que no tens raó. Però això exigeix una cosa que escasseja: consciència. Consciència per entendre que cap decisió és neutra, que cada acció o inacció té conseqüències reals (sovint irreversibles), i que el curt termini, quan es converteix en criteri únic, acaba devorant el futur.
I aquí és on la qüestió deixa de ser només política o econòmica i es converteix en un repte de consciència col·lectiva, d’un nivell de lucidesa que, honestament, no sembla estar a l’altura del moment que vivim.
Potser el problema no és que no sapiguem què passa, sinó que no volem mirar-lo de cara. Reconèixer un error implica assumir responsabilitats, costos i canvis. I això incomoda. És més fàcil maquillar, posposar o continuar.
Però el futur no és infinitament ajornable. I el que està en joc no és només l’eficàcia dels governs o la qualitat de les decisions, sinó la credibilitat del sistema en conjunt. Quan ningú admet errors, tot esdevé sospitós, tot perd pes i tot es relativitza. I és en aquest buit que creixen la desconfiança, el soroll, la polarització i el cinisme.
Potser el veritable lideratge del futur no serà qui promet més, qui parla més fort o qui sembla més segur. Potser serà qui tingui la valentia (estranya, gairebé revolucionària) de dir “això no ha funcionat”. I canviar. Perquè si no som capaços de revisar-nos, de què serveix tot el que sabem?
Hem après a mesurar-ho tot. Però hem deixat de qüestionar-nos. I potser aquí és on, de veritat, hem perdut el nord.
Sílvia Mosquera, Copresidenta de Concòrdia