Descansar sense culpa
Hi ha una culpa estranya que apareix quan m’aturo. No és cansament físic, és una sensació més profunda. La impressió que hauria d’estar fent alguna cosa: respondre a un correu, avançar feina, organitzar, anticipar, produir… Quan descanso sense objectiu, alguna cosa dins meu em diu que no és legítim.
Visc en un país petit on tot es mou de pressa. Economia intensa, turisme constant, pressió competitiva, hiperconnexió digital… A Andorra, l’agenda plena és gairebé un distintiu de valor. Si estàs molt ocupada, és que ets necessària. Si no pares, és que comptes. I sense adonar-nos-en, acabem mesurant-nos així.
El filòsof Byung-Chul Han descriu la nostra com la “societat del rendiment”: ja no ens controla un sistema disciplinari extern; ens autoexigim. Som, diu, empresaris de nosaltres mateixos. L’explotador i l’explotat coincideixen en la mateixa persona. Aquesta idea explica molt del que ens passa. Però no passa igual a tothom.
Les dades europees indiquen que les dones continuen assumint gairebé el doble d’hores de treball de cures no remunerat que els homes. Aquesta sobrecàrrega no desapareix en un territori petit; sovint, s’intensifica. En societats com la nostra, amb xarxes estretes i serveis limitats, moltes dones sostenen simultàniament carrera professional, gestió domèstica, criança, atenció a persones grans i una vida social visible i exigent. No només treballem. Sostenim. I el temps propi esdevé residual.
La conciliació, tan present en discursos institucionals, massa sovint es tradueix en una reorganització privada del temps femení. No es redistribueix el pes; s’absorbeix. I el que s’absorbeix, sovint, és el descans.
Però el descans no és un caprici. És salut mental, és regulació emocional, és prevenció del col·lapse. L’Organització Mundial de la Salut alerta d’una prevalença més gran d’ansietat i depressió en dones. No és fragilitat individual. És una conseqüència sistèmica d’una sobrecàrrega sostinguda.
En el tecnocapitalisme, fins i tot el descans ha estat instrumentalitzat. Desconnectar per rendir millor després. Meditar per optimitzar. Dormir per produir més. Descansar sense utilitat és gairebé subversiu.
Una dona que diu “ara no”, trenca una expectativa cultural de disponibilitat permanent. Una dona que prioritza el seu temps, qüestiona una estructura que dona per fet que sempre arribarà a tot.
Aquest 8 de març potser hauríem de fer-nos una pregunta incòmoda: qui descansa realment a Andorra?
Qui pot permetre’s no estar disponible?
Qui controla el seu temps?
Perquè el temps és poder.
No podem parlar d’igualtat si el cansament continua tenint gènere. No podem parlar de modernitat si el progrés es construeix sobre jornades invisibles i autoexplotació emocional.
Reivindicar el dret a descansar no és rebaixar ambició, és redefinir el model de país. És dir que la sostenibilitat també és humana i que el creixement no pot mesurar-se només en xifres econòmiques, sinó en salut col·lectiva.
Un país petit no pot permetre’s esgotar les seves dones. Potser el gest més radical, aquest 8 de març, no és demostrar que podem amb tot, és afirmar que no volem haver de fer-ho.
Sense descans no hi ha igualtat, només hi ha esgotament.
Sílvia Mosquera, Copresidenta de Concòrdia