Els “càrrecs a dit”, la discreció dels privilegis a Andorra
En una democràcia moderna, la confiança ciutadana es fonamenta en la transparència, el mèrit i la igualtat d’oportunitats. Però a Andorra, la designació de càrrecs públics, sovint, segueix una altra lògica: la dels “càrrecs a dit”. Una pràctica, la de les designacions directes, que tot i estar normalitzada, és profundament opaca i antidemocràtica.
Sota l’aparença d’una administració eficient, s’hi amaga una realitat que incomoda: nombrosos càrrecs que no han estat escollits per la seva vàlua o la seva trajectòria, sinó per la seva lleialtat, la seva obediència o, directament, per les seves relacions personals o familiars. Una porta d’entrada directa al poder, sense concurs, sense oposició i sense rendir comptes.
Aquesta manera de fer té conseqüències. Es bloqueja el talent, es desincentiva la meritocràcia i es genera una cultura institucional basada en el silenci i la complicitat. A més, s’erosiona la confiança en les institucions, que deixen de ser percebudes com a espais al servei del bé comú, per convertir-se en feus d’interessos privats o partidistes. I tot plegat, amb un cost directe per a la ciutadania. Molts d’aquests càrrecs representen sous elevats, que es financen amb els diners de totes i tots. És a dir, el “favoritisme” no només és injust, també és car.
Els “càrrecs a dit” són també una forma subtil de portes giratòries. El mateix rostre que avui ocupa un alt càrrec polític, pot ocupar demà un lloc ben retribuït en una empresa pública o parapública. I viceversa. Sempre a l’ombra, sempre sense concurs, sempre amb silenci. Ho hem vist, fa poc, amb el nomenament de la Cap de Gabinet del cap de Govern com a nova directora general de FEDA. Cal preguntar-nos: què passaria si aquests llocs es convoquessin de forma pública i transparent a través d’un concurs de mèrits? Quins perfils sortirien a la llum si les oportunitats fossin igualitàries?
No es tracta només d’una qüestió tècnica o administrativa. Es tracta de la qualitat de la nostra democràcia. I si volem una Andorra del segle XXI, madura i justa, és hora d’obrir finestres, aixecar catifes i exigir processos nets, públics i oberts per accedir a les responsabilitats públiques. El talent existeix. El que cal és voluntat política per deixar-lo brillar.
Sílvia Mosquera, Copresidenta de Concòrdia