Primer de Maig, responsabilitats i compromisos
Arreu del món, el Primer de Maig és festiu nacional, un dia per commemorar el moviment obrer i en què treballadors i treballadores reivindiquen millores socials i laborals. La II Internacional, el 1889, el va establir en aquesta data en homenatge i commemoració als coneguts com a Màrtirs de Chicago, cinc treballadors que, després de dies de vagues i conflicte social reivindicant la jornada laboral de 8 hores, van ser detinguts i condemnats a mort.
Des d’aleshores, aquesta data ha sigut utilitzada per sindicats i organitzacions obreres per reivindicar les millores que consideressin necessàries, segons el seu context. Així, al llarg del segle XX, diferents països d’arreu del món, però especialment d’Europa, han anat establint drets laborals i mecanismes de protecció per millorar les condicions de vida dels treballadors. També han establert, amb major o menor èxit, el marc del diàleg i el pacte social entre treballadors, patronals i institucions, com un espai democràtic més de la societat, que regula i estableix el marc de les relacions laborals.
A Andorra, tot i experimentar les primeres vagues de treballadors als anys trenta, durant la construcció de FHASA, no serà fins als anys seixanta del segle XX que arribaran molts d’aquests mecanismes i reglamentacions en matèria laboral. És cert que alguns d’aquests drets ja es respectaven a la pràctica, però el problema fonamental era que no estaven legislats ni formalment establerts. Exemples d’aquests avenços van ser la paga doble per Nadal a l’Administració (1960), l’horari comercial fins a les deu del vespre (1961), la setmana laboral de 48 hores, els quinze dies de vacances o la creació del sistema de seguretat social (1968). Amb el transcurs del segle XXI, el mercat laboral andorrà ha anat transformant-se i s’ha allunyat de les perspectives de creixement de finals del segle XX. Actualment, per exemple, si analitzem l’evolució del PIB per càpita, podem assegurar que estem experimentant un empobriment d’una majoria social, especialment treballadora, i que no s’està responent amb suficients iniciatives polítiques que corregeixin aquesta deriva. A Andorra, com a la resta d’economies capitalistes de l’entorn, els rics són cada vegada més rics i els pobres cada vegada més pobres. De fet, recentment, el Raonador del Ciutadà ja ha advertit d’aquesta fractura social i de la crispació que provoca.
Sens dubte, ens trobem davant d’una situació que requereix mesures polítiques i socials valentes, algunes pendents de fa anys i a les quals els darrers governs no hi han donat la prioritat que requerien. Parlem de mesures estructurals, que defugin de les polítiques assistencialistes basades en les ajudes socials, que només pal·lien les conseqüències i no van a l’arrel del problema. Per això, la capacitació i la inversió en el capital humà poden ser una via per revertir els salaris més baixos i revaloritzar oficis i professions dels sectors d’activitat de més baixa qualificació.
Fa anys que es parla de la necessitat de crear aquests marcs de negociació col·lectiva, establerts en comitès d’empresa i convenis sectorials. Però a Andorra, tot i la creació d’alguns comitès d’empresa, continuem sense tenir grans convenis col·lectius i sectorials que ordenin el món laboral de cada sector, i que garanteixin una igualtat entre treballadors i entre empreses. A més, vivim un moment en què els salaris de molts sectors, tant de l’àmbit públic com privat, són poc competitius, si els comparem amb l’entorn. El nivell de vida és cada vegada més alt i la capacitat adquisitiva d’una majoria social és cada cop menor, fet que provoca una fugida de talent que no retorna al país.
Alguns confien que aquestes mesures i drets laborals vinguin d’Europa, amb un Acord d’Associació, però nosaltres creiem que aquesta és una responsabilitat pròpia com a societat i com a Estat, que hem d’aconseguir nosaltres mateixos i que hem d’adaptar a la nostra idiosincràsia i a les nostres particularitats. Perquè no podem oblidar que la millora dels drets socials és conseqüència de la política nacional i, per tant, de la voluntat governamental. Evidentment, algunes d’aquestes mesures requereixen posicions valentes i de poc rèdit polític en termes partidistes, que no realitzaran aquells que volen governar per governar, acostumats a la política d’aparador, aquella que simula canviar-ho tot perquè no canviï res. Però ha de ser sota d’aquest compromís, i de la responsabilitat de garantir unes millors condicions a la societat actual, especialment a les generacions que vindran, el que ha de guiar tota política social i laboral. Ha de ser aquest compromís i aquesta responsabilitat el que retorni a la política el seu sentit de ser.
Per tot això, la instauració del Primer de Maig com a festiu nacional a Andorra no seria només un gest simbòlic, sinó l’expressió d’un compromís real amb els treballadors i treballadores del nostre país. Més enllà d’alinear-nos amb la majoria dels països del nostre entorn, representaria el reconeixement institucional de la contribució essencial que el treball i els treballadors aporten a la construcció de la nostra societat. Aquesta decisió, lluny de ser una simple concessió, constituiria un primer pas significatiu cap a una renovació del pacte social, que Andorra necessita urgentment. Perquè els símbols, quan són autèntics, tenen la capacitat de generar canvis reals. I avui, més que mai, necessitem tant simbolismes que ens cohesionin com accions concretes que ens permetin avançar cap a un model laboral més just, equilibrat i adaptat als reptes del segle XXI. Aquest és el nostre compromís i la nostra responsabilitat com a societat.
Comissió d’Afers Socials, Habitatge, Igualtat i Sanitat de Concòrdia