Petits Estats, grans emocions
Aquests dies que Andorra es troba en plena celebració dels Jocs dels Petits Estats, no puc evitar recordar amb una mica de nostàlgia que, fa vint anys, vaig participar com a judoka en els meus primers Jocs aquí al Principat, els d’Andorra 2005. En aquell moment encara no ho sabia, però l’aprenentatge que en vaig extreure m’ha quedat gravat per sempre.
El format d’uns Jocs és molt particular, alhora que especial. A diferència de les competicions regulars, on comparteixes la major part del temps amb els companys d’equip, en el cas d’uns Jocs ets membre d’una delegació. Formes part d’un grup d’esportistes de diferents disciplines, amb els quals convius durant uns dies, i amb qui us uneix un mateix motiu i objectiu: la passió per l’esport, una bandera i aconseguir el major nombre de medalles possible, com a representants del vostre país. És en aquestes ocasions quan he après a valorar la singularitat de cada esport, l’esforç que suposa i com ho viuen aquells i aquelles que practiquen un o altre. Perquè és cert que hi poden haver coses en comú, però no ets conscient de les particularitats de cadascun fins que ho vius de prop.
Si tens la sort de viure uns Jocs dels Petits Estats a casa i formar part de la delegació amfitriona, té un valor afegit. És emocionant poder competir a Andorra, davant la teva gent, i que les graderies no només estiguin plenes dels teus, sinó d’andorrans i andorranes que, encara que no et coneguin personalment, t’animen i et fan costat. La sensació, creieu-me, és molt especial. En el meu cas, que vaig competir en judo en els Jocs del 2005, sentir l’ovació del públic cada cop que l’àrbitre marcava una victòria meva en un combat, no tenia preu. Malauradament, en aquesta ocasió vaig quedar-me a les portes de la medalla, cosa que em va costar molt de pair.
Pel nostre país, poder acollir un esdeveniment com aquest ha de ser un gran orgull i una oportunitat de demostrar de què som capaços. Un repte organitzatiu, sí, perquè la quantitat de gent que mou una competició com aquesta és molt important. Però hem de pensar que, si no fos per aquest motiu, potser molts dels i les esportistes, entrenadors, acompanyants… que han vingut, no haurien viatjat mai fins aquesta petita vall del Pirineu, amagada entre muntanyes, amb una llengua i una cultura pròpies, i que defensem amb orgull allà on anem.
I en aquest punt vull fer una menció especial als voluntaris, agents imprescindibles perquè els Jocs siguin un èxit. Se’ls pot reconèixer fàcilment pel carrer, també equipats orgullosament amb la vestimenta oficial. Perquè ells i elles, en aquest cas, també són una part important de l’equip nacional.
En els grans Jocs, com els del Mediterrani, els Europeus o els Olímpics, normalment es construeix una “vila”, que desenvolupa les funcions d’una petita ciutat dins la pròpia que acull l’esdeveniment. És una instal·lació ideada pel fundador dels Jocs Olímpics moderns, Pierre de Coubertin, on s’allotgen els atletes que participen en els Jocs, així com entrenadors, caps de delegació, personal mèdic dels equips… i, en definitiva, tot el personal que acompanya els esportistes; i allà conviuen durant tota la competició. Ara bé, en uns Jocs dels Petits Estats, en un país com el nostre de 87.000 habitants, tot ell en conjunt es converteix en una vila olímpica. Qui no s’ha trobat pel carrer, aquests dies, grups de gent vestida amb equipacions esportives amb els colors representatius del seu país. Això també és una particularitat.
En un esdeveniment internacional com aquest, ser esportista d’un país petit té els seus avantatges, però també els seus inconvenients. D’una banda, com que la delegació acostuma a ser petita, és més fàcil que els atletes es coneguin entre ells, la qual cosa ajuda a fer pinya. D’altra banda, però, quan veus delegacions de grans països, amb centenars d’esportistes i, segurament, molts més recursos que el teu, fa que t’adonis de la realitat. Per això els Jocs dels Petits Estats d’Europa signifiquen tant, perquè competeixes amb països de característiques més similars. Si bé això no ens ha de fer pensar que som menys que cap altre, ben al contrari, i els resultats esportius dels darrers anys ho demostren. Només per posar un exemple, el diploma olímpic de Mònica Doria en els Jocs Olímpics de París de l’estiu passat. Amb preparació, treball i esforç, no hi ha dubte que podem competir contra qualsevol i guanyar.
L’esport ha sigut i és una part fonamental de la meva vida. Poder explicar que he estat esportista professional i que he tingut la sort i el privilegi d’haver-me dedicat plenament a la meva passió, és un gran orgull. Han sigut molts anys de preparació física els matins, i tardes suant de valent al tatami amb el “judogi” (és com es diu en japonès el vestit que portem els i les judokes), per rendir el màxim a les competicions els caps de setmana. És un sacrifici no pas fàcil, perquè hi ha vegades que has de mantenir el cap centrat i serè, pensant en l’objectiu, malgrat que mentalment i físicament pots estar esgotat. I no oblidem les moltes trobades familiars o amb els amics, dies de festa… que no pots gaudir arran dels compromisos d’entrenament i de competició. Malgrat tot això, però, d’aquesta etapa m’enduc una motxilla plena de valors com la constància, l’esforç, la capacitat de superació, la disciplina, la importància de cuidar el cos i la ment… i, per damunt de tot, la resiliència de saber extreure un aprenentatge de cada situació, per més dura que pugui semblar. A totes i tots els esportistes que aquests dies esteu competint als Jocs dels Petits Estats a Andorra, us desitjo tota la sort. Gaudiu de l’experiència, aprofiteu l’ocasió, assaboriu el caliu del vostre públic i recordeu afrontar els obstacles amb determinació, perquè això us farà més forts pel futur!
Laura Sallés, judoka i afiliada de Concòrdia