La indústria del sexe
La polèmica al voltant d’OnlyFans ha encès el debat. Tot va esclatar arran d’una entrevista d’un dels seus gestors en un mitjà públic, que va generar una indignació social massiva i, a parer meu, totalment legítima, la indignació, clar. I aquí el problema no és només la persona que hi ha al darrere, sinó el missatge que transmet i el model de negoci que promou.
Aquests dies he llegit i escoltat tota mena de reaccions: des de les més crítiques fins a les que defensen OnlyFans com si fos una simple plataforma d’emprenedoria digital, gairebé un símbol d’alliberament personal. I, francament, això em desconcerta. Com pot ser que defensar la venda de contingut sexual es presenti com una opció laboral més, com si estiguéssim parlant d’una feina qualsevol? No es tracta d’un debat sobre moralitat en el sentit tradicional, ni de voler censurar ningú, sinó d’entendre el que realment s’està normalitzant: la mercantilització del cos, la banalització de la indústria del sexe i la línia cada cop més difusa entre pornografia i prostitució. Perquè sí, són dues coses diferents, però la primera pot ser l’avantsala de la segona, especialment en contextos de precarietat econòmica.
El problema, però, és encara més profund. Històricament, i partint de les desigualtats estructurals i dels desequilibris de poder que han estat perpetuats pel patriarcat al llarg dels segles, aquesta indústria s’ha nodrit principalment d’una demanda masculina. No és casualitat que la immensa majoria de persones que venen contingut sexual siguin dones i que la immensa majoria de consumidors siguin homes. Aquesta asimetria no respon a una simple qüestió de preferències individuals, sinó a una construcció social que ha convertit el cos de la dona en un bé de consum, en una mercaderia a disposició del desig masculí. La indústria del sexe, en totes les seves formes, ha consolidat aquesta visió, alimentant un mercat que no només normalitza, sinó que fomenta la idea que el plaer masculí es pot pagar i que el cos femení és una moneda de canvi.
No estem parlant d’un mercat lliure i equitatiu, més aviat d’un sistema que perpetua una relació de poder desigual, on qui paga té el control i qui ven, sovint, ho fa per necessitat, i no per una elecció plenament lliure. Es vol vendre com una forma d’empoderament, però és una il·lusió. En realitat, continua funcionant dins d’un model on les dones han de convertir el seu cos en un producte per guanyar diners. I això perpetua els estereotips de gènere i consolida la idea que el valor d’una dona està lligat al seu atractiu i a la seva disponibilitat sexual.
I mentre dediquem esforços des de les escoles, les associacions feministes i les institucions per promoure una igualtat de gènere real i efectiva, alhora permetem que aflorin models de negoci com OnlyFans que, sota l’aparença d’emprenedoria digital, promouen i blanquegen indústries dedicades a la mercantilització del cos de la dona i a l’explotació sexual, i que els converteixen en activitats lucratives.
Volem enviar el missatge que la venda de contingut sexual per a adults és una feina com qualsevol altra? Perquè no ho és. No ho és perquè implica conseqüències que no s’estan posant sobre la taula. No ho és perquè converteix el cos en un producte de consum i normalitza la idea que el sexe pot ser una simple transacció econòmica.
Quin missatge estem enviant a les generacions futures?
Núria Segués Daina, presidenta suplent del grup parlamentari de Concòrdia