I si no fos només un mal gest sinó una estratègia?
Hi ha moments en la política que et deixen sense alè. No per la intensitat del debat, ni per la contundència dels arguments, sinó per aquell clima incòmode que plana quan el respecte es perd i el focus es desvia. Moments que et deixen un regust amarg, perquè més que una confrontació d’idees el que s’hi respira és una voluntat de desacreditar.
El passat dimarts, 15 d’abril, al Consell General, en vam viure un. El que havia de ser un intercanvi entre consellers, conselleres i Govern, es va transformar, en qüestió de minuts, en un atac personal fora de lloc i mancat del respecte que mereix qualsevol representant escollit. Una escena que, més que enfortir la democràcia, la desgasta.
Però el més preocupant no és només l’actitud en si, sinó la dinàmica que s’hi insinua: una manera de fer política que, en lloc de centrar-se en els arguments, es refugia en el descrèdit personal. I quan aquestes actituds no són qüestionades per qui les presencia, sinó que passen desapercebudes o s’assumeixen com a part del joc, el problema és més profund. Estem normalitzant massa coses en nom de la política?
Tot va començar uns dies abans, amb una publicació a les xarxes socials. Un conseller, cap de l’oposició, hi expressava una demanda clara: que el Govern donés explicacions sobre uns fets que havien despertat preocupació. El tema era sensible i, com és natural, va acabar formant part del debat parlamentari.
Durant la sessió, aprofitant una pregunta de control sobre aquesta qüestió, el Govern va respondre. Però el més significatiu va passar després. En el moment de repreguntar, una membre de la majoria parlamentària va decidir no aprofundir en el fons del debat, sinó posar el focus en el missatge del conseller publicat a les xarxes. Aquest gir va desviar completament el debat: es va deixar de parlar dels fets per centrar-se en la persona que els havia qüestionat. El Govern va aprofitar aquesta escletxa, no per aclarir, sinó per desacreditar. El que podia haver estat un exercici de transparència i rendició de comptes es va convertir en una escena d’atac i de desqualificació personal.
Aquesta manera de fer no és nova. Té un nom i es diu fal·làcia ad personam. És un recurs retòric que consisteix a desacreditar la persona que formula una crítica, en lloc de respondre a la crítica mateixa. És una desviació del debat que no aporta cap claredat, però que sovint és efectiva per evitar donar explicacions. Quan s’utilitza aquesta estratègia, el focus deixa de ser el contingut -les dades, els arguments, els fets- i passa a ser la reputació, el to i les intencions atribuïdes a qui ha gosat preguntar. És una manera de desplaçar la responsabilitat cap a qui interpel·la, fent-lo quedar com a sospitós, exagerat o poc creïble, per no haver de respondre.
En política, aquesta pràctica és especialment greu o qüestionable, perquè erosiona la qualitat democràtica i empobreix el debat. I perquè no només afecta a qui rep l’atac, sinó també el conjunt de la ciutadania, que es queda sense les respostes que es mereix. Quan el poder respon amb un atac personal, el que diu, de fet, és que no vol o no pot justificar les seves decisions. I el que va passar aquell dia no és un cas aïllat. És el reflex d’una manera de fer política que s’ha anat instaurant amb el temps, i que té com a tret distintiu la incapacitat d’acceptar la crítica com una eina legítima de control democràtic.
Quan es governa des de la inèrcia de més d’una dècada de poder, pot ser temptador veure qualsevol crítica com una amenaça i no com una oportunitat per millorar. I és aleshores quan la resposta deixa de ser política i passa a ser defensiva. Quan el debat deixa de ser institucional i esdevé personal.
I el problema no només està en qui pren la paraula per desviar-la. El problema és dels silencis que ho fan possible. Dels aplaudiments discrets i de les mirades còmplices que ho validen. Quan l’atac personal es normalitza, sota el pretext que és política, i ningú no el qüestiona, s’està legitimant una pràctica que fractura el sistema i allunya la ciutadania de la política. I jo, personalment, em nego a alimentar-ho. Perquè estic convençuda que es pot fer política des d’un altre lloc. Des del respecte, l’honestedat, el coratge i, sobretot, des del convenciment que cal deixar de veure la política com una trinxera des d’on defensar el poder, i començar a viure-la com un instrument al servei del bé comú. No és aquest el sentit més noble de la política?
No hi ha res més allunyat de l’interès general que un poder que es defensa amb menyspreu. No hi ha res més injust que acusar de deslleialtat institucional qui, precisament, exigeix transparència.
I tu, què en penses d’aquesta estratègia?
Núria Segués Daina, presidenta suplent del Grup Parlamentari de Concòrdia