Entre la bonança econòmica i la realitat social oculta
Entre la bonança econòmica i la realitat social, Andorra afronta desigualtat creixent i una crisi estructural que ofega la classe mitjana. Maria Àngels Aché ens dona avui el seu punt de vista en aquest article.
Sota l’encomana del Consell General, la ministra titular de Presidència, Economia, Treball i Habitatge, va presentar el passat divendres una actualització de l’estudi del cost de la vida a Andorra. Aquest informe de l’Institut d’Estadística es va centrar en les condicions de vida de les llars del país. Les dades presentades mostren, entre altres, un augment del salari mínim i una millora del poder adquisitiu. Però, malgrat aquestes xifres aparentment positives, els indicadors socials evidencien un problema estructural profund: la creixent desigualtat entre la població.
Segons dades de l’enquesta del cost de la vida, el 13,6% de la població d’Andorra es troba en el llindar de pobresa, mentre que el 7,3% es troba en una situació de privació material severa. Això vol dir que més de dues de cada deu persones no poden permetre’s necessitats bàsiques com una alimentació adequada, anar de vacances una setmana a l’any, fer front a despeses imprevistes d’uns 1.200 euros, pagar els rebuts del lloguer a temps, disposar d’un automòbil, canviar els mobles quan estan malmesos o, fins i tot, mantenir la seva llar a una temperatura confortable durant l’hivern. La resposta del Govern a aquesta situació és un augment del pressupost en ajudes socials per a l’any 2025. Però, malgrat aquest esforç, el sistema ha de continuar afrontant les conseqüències d’una crisi de poder adquisitiu que no té solució a curt termini. En lloc de resoldre el problema estructural, el que fa aquest augment de les ajudes, tot i ser necessàries, és perpetuar un sistema assistencial, que no ataca les arrels del problema. Aquest augment de les prestacions socials contribueix a l’escalada dels preus de l’habitatge. Com que una part important d’aquestes ajudes acaba a les mans dels propietaris, els preus dels nous contractes de lloguer no disminueixen, sinó que continuen augmentant.
L’augment del salari mínim i l’IPC, tot i ser un reflex de certa bonança econòmica, amaguen una realitat molt més dura, especialment per a aquelles llars que no es beneficien directament de les prestacions socials. L’augment del salari mínim i l’Índex de preus de consum no arriben a la classe mitjana. Segons les dades, el 50% de la població d’Andorra té uns ingressos anuals de 26.837 euros, el que representa uns 2.235 euros mensuals. Això els situa en el que coneixem com a classe mitjana. Ara bé, la seva capacitat adquisitiva està sota pressió constantment. Per a moltes d’aquestes famílies, un lloguer mensual que representa el 40% o més dels seus ingressos els col·loca en una situació de sobrecàrrega econòmica. Si a això hi afegim despeses bàsiques com el cost del cistell de la compra, el manteniment de la llar (vehicle, assegurances, articles personals, salut, educació…), moltes d’aquestes famílies arriben a final de mes amb moltes dificultats. Aquesta situació no només accentua la bretxa social, sinó que també els impedeix participar en activitats socials i culturals, imprescindibles per al benestar i la salut mental de qualsevol persona.
Un dels aspectes més preocupants és, doncs, la situació d’aquesta classe mitjana; la qual, tot i tenir uns ingressos moderadament alts, es troba en una realitat econòmica que no li permet viure dignament. La classe mitjana es desdibuixa, i moltes d’aquestes persones es veuen obligades a treballar en més d’una feina i compartir habitatge per arribar a final de mes. Són prou pobres per tenir dificultats, però massa riques per accedir a les ajudes socials. És una situació paradoxal.
I amb tot això, encara tenim una altra gran amenaça a l’horitzó. L’any 2027 s’acaben les pròrrogues forçoses dels contractes de lloguer i la congelació d’aquests, amb una Llei Òmnibus pendent de ser aprovada. Tot i els esforços econòmics que esmerça el Govern per aconseguir un parc públic d’habitatge de lloguer a preu assequible, aquests podran donar resposta a famílies vulnerables, però els criteris restrictius els faran prohibitius per a joves, jubilats o treballadors de classe mitjana.
L’augment de les ajudes socials no pot ser la resposta única, ja que sense un canvi profund en les polítiques d’habitatge continuarem accentuant la bretxa entre la població.
Maria Àngels Aché Feliu, consellera general del Grup Parlamentari de Concòrdia
