El futur de la nostra escola
El sistema educatiu andorrà està en crisi. Cal un canvi profund amb un currículum senzill, avaluacions constants i suport als alumnes, inspirant-se en models d’èxit i centrant-se en allò essencial. Així ens ho explica Clara Grau a “El futur de la nostra escola”, un article d’opinió que ens acompanya a reflexionar sobre els canvis que necessita el model educatiu andorrà.
Com que dels diferents sistemes que tenim, només coneixem els resultats d’un d’ells, no disposem d’una imatge acurada de l’estat de l’educació al nostre país. Sí que sabem, però, que l’andorrà no va bé i que, per tant, necessitem un canvi. Podeu recordar-me, amb raó, que amb menys de quaranta anys d’història, si per una cosa s’ha caracteritzat aquest sistema ha estat pels seus canvis constants, i que el més dràstic d’aquests canvis és el principal responsable de la situació actual. Però deixeu que m’expliqui.
Un canvi educatiu no és com un canvi d’armari, que parteix de l’avorriment per les peces massa vistes, es basa en la moda del moment i, més enllà de la vergonya si no l’encertem amb un look, no té conseqüències transcendents. Un canvi educatiu, en funció de la seva intensitat, pot tenir repercussions directes i profundes en el present i el futur dels seus estudiants i, per tant, ha de justificar-se en una raó de pes i sustentar-se en evidències empíriques.
Això és justament el que no va passar amb el PERMSEA, un pla de reestructuració integral del sistema que, ni partia de dades objectives que n’avalessin la necessitat, ni es basava en pràctiques rigorosament contrastades. Responia, simplement, al fervor competencial del moment i a la popularització de l’aprenentatge per descobriment, les intel·ligències múltiples i un seguit d’altres metodologies enganyosament anomenades innovadores (algunes tenen més de cent anys) que no disposaven de suport acadèmic consistent.
En la situació actual, amb els mals resultats, tenim la justificació per al canvi. A partir d’aquí, a l’hora d’implementar-lo, no podem tornar a cometre els mateixos errors. Ha arribat el moment de deixar d’experimentar i començar a centrar-nos en l’essencial:
1. Un currículum (o programa) senzill, centrat en les matèries bàsiques, però ambiciós, amb continguts molt ben definits i estructurats.
2. Un sistema d’avaluacions constants, tant externes com internes, que es facin públiques i tinguin repercussions en l’expedient acadèmic de l’alumnat.
3. Un pla de suport destinat a tots aquells estudiants que no arribin a assolir els objectius establerts. No es tracta, però, de baixar-los l’exigència, sinó de buscar una homogeneïtzació a l’alça, ajudant-los a assolir les metes ambicioses del primer punt.
Aquesta tria no és personal ni arbitrària, sinó que es basa en resultats. Es tracta, ni més ni menys, dels tres ingredients bàsics que, segons Nuno Crato, exministre d’Educació de Portugal, van desplaçar-los, entre els anys 2000 i 2015, des de les darreres posicions fins a la franja superior de les classificacions internacionals. També va ser clau, aquí, la confiança dipositada en els docents, especialment per remar conjuntament en els moments més complicats en termes de falta d’inversió pública (recordem que el país va estar intervingut per la Troika entre 2011 i 2014).
Sigui com sigui, centrant-nos en allò que els va funcionar, i que es troba a la base de la resta de sistemes amb resultats exitosos, és evident que una transformació com aquesta ni serà d’aplicació immediata ni tindrà resultats instantanis. Sí que hi ha, però, un instrument que pot ajudar-nos a accelerar-la: el llibre de text. Deixeu-me que novament recorri al professor Crato i a la seva darrera publicació, Apología del libro de texto, per explicar aquesta proposta.
Actualment, amb el PERMSEA, l’aprenentatge s’estructura en projectes dispersos, fets per grups de docents canviants, que intenten cobrir les competències abstractes en què es basa el programa nacional i que ningú acaba d’entendre bé, ni a què fan referència ni com s’han d’avaluar. A la pràctica, aquests projectes s’implementen a través de fotocòpies en blanc i negre, algunes més boniques que altres, que en el millor dels casos, quan no es perden, acaben configurant relligats no sempre coherents i que rarament es tornaran a consultar.
Si simplifiquéssim el programa i el limitéssim a una exposició rigorosa dels continguts que cal adquirir en cada àrea i per a cada curs (ara hi apareixen, sí, però juntament amb molta altra informació que distreu de l’essencial), un bon llibre de text seria un company de gran valor per a docents, alumnes i famílies. Als primers, els facilitaria la preparació de les classes i l’avaluació dels seus estudiants. Els permetria, així, centrar els seus esforços en la tasca d’ensenyar i, tot i fer ús de la seva llibertat de càtedra i de les metodologies que millor els funcionessin, sempre tindrien una guia que els assegurés que van pel bon camí. Els segons, al seu torn, disposarien d’un material complet, de qualitat i atractiu que els acompanyaria abans, durant i després de les sessions a l’aula. Finalment, els tercers comptarien amb una eina per saber què fan exactament els seus fills a l’escola i com poden ajudar-los.
Arribats aquí, queda clar que el sistema educatiu andorrà està en crisi i que la crisi és greu. Després de molt temps d’immobilisme i opacitat, tenim un ministeri que sembla ser conscient de la gravetat del problema. Ara bé, la substitució dels iPads pels Chromebooks o l’augment d’una hora setmanal de comprensió lectora, expressió escrita i resolució de problemes, tot i poder ser útils, difícilment faran front als problemes estructurals que tenim. Igual que un malalt greu no en té prou amb una aspirina, la nostra escola no en té prou amb ajustos puntuals i aïllats. La costa és dura i remuntar no serà fàcil, però allò que no es comença avui, mai no s’acaba demà.
Clara Grau, delegada del Comitè Executiu de Concòrdia
