Dones, lluita i drets polítics
L’Arxiu del Consell General conserva diversos documents de l’any 1967 que reflecteixen tot el procés que va portar a que les dones d’Andorra veiessin reconeguts els seus drets polítics. Aquest procés va ser impulsat per set dones (una per cada parròquia), que van iniciar una recollida de signatures amb l’objectiu de poder exercir els drets derivats de la ciutadania andorrana plena. Van aconseguir que 378 dones amb dret a signar (és a dir, majors de 25 anys) adrecessin una petició al Consell General per reclamar els seus drets polítics. Entre les signatàries, hi ha noms de dones que formen part de la meva pròpia història familiar, com la meva àvia i les meves tietes, que també van contribuir amb determinació a aquesta causa.
La petició, acompanyada del recull de signatures, es va presentar al Consell General. Aquest gest es va convertir en un pas fonamental per aconseguir el reconeixement dels drets de les dones andorranes, que fins llavors estaven excloses de tota participació en la vida pública, amb l’única excepció de la pubilla de la casa, qui gaudia d’alguns drets específics.
Tot i que va ser un procés llarg, finalment es va aconseguir que, primer el Consell General, i després els delegats permanents, decretessin que les dones tinguessin els mateixos drets de vot que els homes. No obstant això, no va ser fins al 1973 quan es va aconseguir el reconeixement del dret de les dones a ser elegides per ocupar càrrecs públics. Un fet que va merèixer la portada del Diario de Barcelona amb el titular “Las mujeres andorranas elegibles”, ja que en les eleccions d’aquell mateix any ja s’hi van presentar candidates. Aquell moment va marcar un canvi fonamental en la història del país. Andorra començava a viure una autèntica transformació, amb les dones conquerint els drets polítics que fins llavors els hi havien estat negats. Aquell acte va ser un pas decisiu cap a la igualtat i el reconeixement dels drets dels ciutadans, amb una implicació directa en la configuració de la societat andorrana.
Més de cinquanta anys després de la concessió del sufragi a les dones, Andorra ha viscut una evolució profunda. En els darrers temps, s’ha arribat a un equilibri en la representació de dones i homes en les institucions. El 2011, per exemple, es va produir una composició inèdita al Consell General, on el nombre de dones va superar per primera vegada el d’homes. Finalment, el 2023, es va aconseguir una paritat perfecta, amb 14 conselleres i 14 consellers, un èxit significatiu en el camí cap a la igualtat de gènere en la política. Cal destacar que Andorra es posiciona entre els països amb la paritat més elevada del món, per davant de Suècia, Islàndia o Bèlgica, capdavanters en la classificació.
Enguany, a més, ha entrat a tràmit parlamentari la proposta d’acord per a la creació de la Xarxa de Dones Parlamentàries del Consell General, amb l’objectiu d’afrontar nous reptes relacionats amb la igualtat. Aquesta xarxa hauria de permetre recuperar el vincle amb les antigues parlamentàries i aprofitar la seva experiència per construir nous enfocaments a nivell nacional i internacional. La xarxa, per tant, hauria de ser un espai on les parlamentàries puguem compartir coneixements i promoure el lideratge polític.
Com a dona política, considero que la paritat fomenta un entorn més equilibrat. Tot i això, si bé és essencial garantir que tothom tingui les mateixes oportunitats d’accés i de desenvolupament, els factors determinants a l’hora de prendre decisions o d’assumir responsabilitats haurien de ser els mèrits, els coneixements i l’experiència de cadascú. Amb els avenços que estem fent, hauríem d’encaminar-nos cap a l’eliminació del sistema de quotes, que va sorgir arran de les desigualtats socials existents. Només així es podran aconseguir veritables avenços, quan les persones, independentment de ser homes o dones, es guanyin el seu lloc per les seves habilitats i contribucions.
Maria Àngels Aché Feliu, Consellera general de Concòrdia
