Desbordats per l’aigua
L’ús de superfícies permeables i la creació d’espais verds són claus per a la gestió de l’aigua i la prevenció d’inundacions futures, tal i com ens explica en aquest article d’opinió la consellera general Maria Àngels Aché. Reflexionem amb ella?
Les tempestes d’estiu són fenòmens meteorològics relativament comuns, especialment en zones de muntanya com el Pirineu. Aquestes tempestes es generen, sovint, per l’efecte de les altes temperatures que es registren durant el dia i que acaben provocant fortes precipitacions, ventades i, habitualment, tempesta elèctrica. Malgrat ser imponents, aquestes tempestes són conegudes per aparèixer de manera sobtada i, també, per dissipar-se amb rapidesa.
El passat divendres, una tempesta d’aigua i pedra ens sorprenia per la seva intensitat, malgrat els avisos del Servei Meteorològic de Govern i l’alerta taronja de Protecció Civil i Emergències. Tot i la magnitud de la tempesta, que va provocar problemes temporals a la xarxa viària, danys a camps de conreu i algunes inundacions locals, no es van registrar danys personals ni materials greus. No obstant això, quan ens trobem davant d’episodis similars, es fa palesa la necessitat d’adaptar el nostre model urbanístic als reptes climàtics actuals i als fenòmens extrems. Cal reflexionar, sobretot, en com estem desenvolupant les nostres ciutats i les infraestructures. El model urbanístic actual, caracteritzat per un predomini de superfícies dures com l’asfalt i el ciment, provoca un increment de les temperatures en casos d’onades de calor, així com problemes de drenatge i permeabilitat del sòl en casos de precipitacions intenses, com divendres passat. El desenvolupament urbanístic i la proliferació de noves construccions provoquen una impermeabilització del sòl que dificulta l’escorriment de les pluges torrencials, convertint momentàniament carrers i carreteres en rius, rieres o bassals.
Per tal de mitigar aquests efectes i preparar-nos millor per a futurs episodis de pluges torrencials i altres fenòmens extrems, és imprescindible desenvolupar un model de ciutats més biofíliques. Aquest concepte, aparegut a finals del segle XX, implica la integració i la connexió de la natura amb l’entorn urbà. Perquè tot i tenir muntanyes i vegetació relativament a prop dels nostres nuclis urbans, és important promoure connexions entre el medi natural i les poblacions.
Durant la tercera edició de les jornades “Un món millor”, que es van celebrar a Sant Julià de Lòria l’abril passat, l’expert Javier Martín va utilitzar el terme de ciutat biofílica per explicar la necessitat de connectar les zones urbanes i l’entorn natural. Les ciutats biofíliques es caracteritzen per la presència d’àrees verdes, parcs, teulades verdes i jardins pluvials. Aquestes zones verdes no només milloren la qualitat de vida dels habitants, oferint espais de lleure i benestar, sinó que també exerceixen un paper important en la gestió sostenible de l’aigua. La vegetació i els sòls permeables absorbeixen l’aigua de pluja, redueixen la seva velocitat de circulació i minimitzen el risc d’inundacions locals.
A més, la creació d’espais amb materials de construcció permeables, com paviments que permeten el pas de l’aigua al subsol, pot ser una solució pràctica per a moltes zones urbanes. Aquestes intervencions urbanístiques no només ajuden a evitar l’acumulació d’aigua a la superfície, sinó que també contribueixen a la recàrrega d’aqüífers i a la reducció de l’erosió del sòl.
Apostar per un urbanisme que integri la natura no és només una necessitat ambiental, sinó també una oportunitat per encarar un canvi cap a un model de desenvolupament més en sintonia amb el medi ambient i el benestar dels seus ciutadans.
Maria Àngels Aché, consellera general de Concòrdia
