Des de la tribuna
Aquest any he pogut gaudir de les competicions esportives que s’han disputat durant la celebració dels Jocs dels Petits Estats. I us he de dir que ho he viscut amb bastant emoció. D’una banda, perquè sentia un gran orgull que Andorra pogués acollir un esdeveniment d’aquestes característiques, que tanta gent d’arreu ens visités i s’endugués un bon record del nostre petit país. I, d’altra banda, perquè he pogut veure els i les nostres esportistes -d’un nivell impressionant- donar-ho tot a la pista. Amb alguns he tingut el plaer de compartir moments de la infància, amb altres ens hem anat creuant en el recorregut vital i, alguns, els he vist competir per primera vegada. I ha estat sorprenent. Tant, que s’encomanava la il·lusió, l’orgull i l’admiració.
Anar a les pistes de tenis, de vòlei platja o a l’Estadi Comunal, i veure com competien en les diferents disciplines esportives, era fascinant. I he sentit, com tantes altres persones, aquesta emoció contagiosa que et fa aixecar de la cadira quan una jugada surt perfecta; o quan algú, després d’un gran esforç, travessa la meta. Ara bé, no ho he sentit, només, per la qualitat de les jugades, la capacitat de concentració o el talent per superar-se minut a minut, sinó també per una altra competició paral·lela. Una competició que no es jugava a la pista, sinó al costat. Una competició silenciosa i que, sense voler-ho, es feia present a mesura que s’apropava el final de cada prova: la competició per l’entrega de medalles i Valirets.
M’explico. Des de la tribuna observava atentament la competició esportiva -la que realment importava i interessava-, però també amb un ull posat en aquesta segona competició, més simbòlica, però no per això menys reveladora. A mesura que s’apropava el final de les proves, l’afluència d’autoritats era major. Una mena de coreografia política per ocupar l’espai de les medalles i sortir a la foto. Autoritats que arribaven quan pràcticament tot estava fet, amb el temps just per penjar la medalla i immortalitzar el moment. No per gaudir del joc, sinó per quedar-hi bé. I això, si bé pot semblar anecdòtic, per mi no ho és. Perquè quan una part de les persones amb càrrec públic assisteix exclusivament al lliurament de premis (i com més daurats millor), deixa entreveure una voluntat de capitalitzar l’esforç aliè. De fer-se lloc a la imatge final, sobretot si es tracta d’esportistes de casa. Perquè és clar: una foto amb èxit projecta èxit. I si cal alterar el protocol per aconseguir-ho es fa.
El resultat? Persones del comitè organitzador corrent d’un costat a l’altre, intentant reorganitzar a contrarellotge un repartiment que ja tenien pensat, equilibrat i consensuat. Es produïen tensions, malentesos, petites batalles pel lloc a la foto. I tot plegat, una escena que em feia desviar l’atenció del que havia anat a veure: l’esport. I així, entre curses, salts, rematades i suors, em va sorgir una pregunta incòmoda: què ha mogut més en aquests jocs, la passió esportiva o el nombre de fotos pujades a les xarxes socials al costat dels esportistes d’elit?
Aquest doble espectacle —el que ens fa créixer com a país i el que ens pot fer perdre el nord— és una metàfora dels temps que vivim. On de vegades sembla que la presència simbòlica valgui més que el suport real, i on fer-se veure preval sobre fer costat. Però també és un toc d’atenció: cal vetllar perquè les institucions estiguin al servei dels esdeveniments, i no perquè els esdeveniments es converteixin en una plataforma de promoció institucional. L’esport mereix respecte. I els esportistes, aplaudiments sincers i presència genuïna, no oportunismes calculats.
Amb tot, no vull acabar sense enviar un agraïment profund a totes les persones que han fet possible els Jocs dels Petits Estats a Andorra: esportistes i tècnics, federacions, equips sanitaris, voluntariat, el comitè organitzador, afició local i visitants, alumnat i professorat de les escoles del país, equips audiovisuals i dels mitjans de comunicació. Gràcies pel vostre esforç, entrega i compromís. Sense vosaltres, aquest esdeveniment difícilment hauria estat possible.
Ara que els jocs ja s’han acabat, toca fer balanç. I potser, també, revisar quin valor donem a cada tipus de medalla. Qui s’endú l’or de la nova modalitat de penjada de medalles?
Núria Segués Daina, presidenta suplent del grup parlamentari de Concòrdia