Equilibris
Cada dia que passa, Andorra sembla una mica menys país i una mica més aparador. L’equilibri entre el benestar de la ciutadania i la pressió del turisme massiu és cada cop més fràgil. Ens agrada rebre, obrir-nos al món. Però, fins quan podem sostenir-ho? I, sobretot, quin cost té aquest model per a la vida quotidiana dels i les residents?
Als prop de 90.000 habitants que té censats Andorra, cal afegir-hi les persones que arriben per treballar temporalment, sigui a l’hivern o a l’estiu. Això pel que fa a la població resident real. Però també cal considerar els milions de visitants que arriben cada any, atrets per propostes de neu, gastronomia, concerts, espectacles, esdeveniments esportius, promocions del comerç… Un ritme incessant d’activitats, majoritàriament d’oci, que projecten el país com una destinació dinàmica i atractiva. Però, a quin preu?
Els visitants que arriben al Principat, sigui per passar-hi uns dies o només unes hores, contribueixen a alterar els serveis bàsics nacionals, ja prou saturats. Retencions a les carreteres, problemes per aparcar, llargues esperes a l’hospital (especialment a l’hivern)… Tot plegat fa que la despesa pública també augmenti significativament, i és la població resident, majoritàriament, qui patim les conseqüències: degradació de la qualitat dels serveis, escassetat de recursos hídrics en moments de gran afluència turística, augment de residus, grans dificultats per accedir a un habitatge digne, augment de preus… Fins quan podrem aguantar aquest estrès, si el turisme continua sent el principal motor de l’economia del país?
Davant d’aquesta realitat, Andorra Turisme ja ha dit que l’estratègia a llarg termini és apostar pel turisme de qualitat. És a dir, menys quantitat de turistes, però d’un poder adquisitiu més elevat, i que inverteixin en experiències úniques. Aquest objectiu, però, ha d’anar acompanyat d’accions coherents i valentes. Recentment, hem sabut que la taxa turística podria incrementar-se un 50% en els períodes de temporada alta. I la recaptació es destinaria a projectes que contribueixin a millorar la qualitat del sector turístic. Però, quins projectes, exactament? Amb quins criteris s’escolliran? I, sobretot, serà suficient, això, per revertir la massificació en els moments de l’any de màxima afluència?
Fa molt temps que es parla de la desestacionalització, com a fórmula per repartir millor les càrregues. És cert que hi ha èpoques en què és molt complicat que no coincideixin diverses activitats a la vegada, però potser es tracta de reduir una marxa per poder accelerar altre cop de manera més sostinguda. I sobretot pel que fa als grans esdeveniments, procurar repartir-los per tot el país i al llarg de tot l’any, evitant una concentració excessiva.
Alhora, caldria avaluar amb més transparència el retorn econòmic que tenen realment totes aquestes activitats. A qui beneficien? És a dir, els beneficis indirectes són per a un gruix de la població o només per a determinats sectors? Què aporten, aquests sectors, a la despesa comunitària? Val la pena, doncs, l’esforç? Són preguntes que em sorgeixen.
Els macroesdeveniments mereixen una reflexió profunda. En alguns moments, la sensació és que Andorra s’ha convertit en un “parc temàtic” obert tot l’any, amb una animació constant que erosiona la serenor i el benestar de la vida quotidiana. Potser es podria prescindir d’alguns, i compensar-ho amb aquest turisme d’un poder adquisitiu més alt.
Finalment, cal posar al centre la nostra identitat cultural i històrica. Per damunt de la globalització homogeneïtzadora. Per damunt de l’atracció produïda pel soroll i l’impacte mediàtic. I fer-ho mitjançant productes i serveis amb valor afegit local, que defensin la singularitat d’Andorra i ajudin a projectar-la com el que realment és: un país únic, amb veu pròpia i un futur que volem decidir entre totes i tots.
Núria Pirot, afiliada de Concòrdia