L’habitatge, la quimera de molta gent
Patricia Mugica, afiliada de Concòrdia, reflexiona sobre la crisi de l’habitatge a Andorra, on el lloguer supera el salari mitjà, i reclama mesures valentes per revertir la situació. La llegim?
Recentment, en una de les meves xarxes socials, m’ha aparegut un vídeo compartit per una amiga, en el qual una persona menciona diverses coses que haurien de ser òbvies, perquè en realitat són de sentit comú. De vegades, però, no totes es compleixen. I la que més m’ha cridat l’atenció és una reflexió que diu que una persona que treballa a jornada completa hauria de poder viure còmodament allà on resideix. Uns anys enrere, jo tenia la sensació que Andorra era aquest cas. En general, qualsevol persona que tenia una feina a jornada completa podia viure amb certa comoditat. I quan dic comoditat, ho entenc com la tranquil·litat de tenir les necessitats bàsiques cobertes i, amb major o menor mesura, poder gaudir de certs incentius addicionals, en funció de les preferències d’oci i aficions de cadascú. Ara bé, avui en dia, aquesta sensació ha canviat al meu voltant. Cada cop veig més gent preocupada per poder cobrir les necessitats més bàsiques, com són l’habitatge i l’alimentació.
Si ens centrem en l’habitatge, aquesta mateixa setmana, aquest diari publicava una notícia on el titular deia: “Un portal immobiliari xifra el preu mitjà del lloguer en 2.833 euros”. Una informació que no devia sorprendre a molta gent, però que no per això deixa de ser menys preocupant, ben al contrari. De forma aïllada, aquestes dades podrien explicar poc. Si es contextualitzen amb el salari mitjà, però, que es va situar en 2.535,51 euros el 2024, ens fan adonar que la situació és insostenible.
Amb una visió molt simplista de les dades, i tenint en compte que el cost de l’habitatge hauria de representar, màxim, el 30% dels ingressos d’una llar, es necessitarien, almenys, tres persones treballant a jornada completa per poder pagar el lloguer d’un pis. Hi ha col·lectius com les persones jubilades, els i les pensionistes o la gent jove que, tradicionalment, han tingut certes dificultats per accedir a un habitatge a un preu assequible. I l’Estat, evidentment, contempla diverses tipologies d’ajuts i prestacions socials. Em preocupa, però, que cada cop més perfils es vegin obligats a demanar aquest suport a les institucions, com poden ser, per exemple, pares i mares separats amb fills a càrrec. A curt termini, aquestes ajudes poden donar aire a aquells que es troben amb dificultats econòmiques. Però, a llarg termini, és viable aquest model assistencialista, on l’Estat ha de cobrir les necessitats bàsiques d’una gran part de la població?
Objectivament, qualsevol solució a un problema passa, essencialment, per analitzar-ne primer les causes. Sobre l’elevat cost de l’habitatge n’he sentit algunes, i una de les més habituals és l’increment de la inversió estrangera immobiliària. Evidentment, en el context actual hi ha tingut molt a veure, però penso que no és l’única causa. Per un empresari estranger que en el seu país d’origen es guanyava molt bé la vida i ens escull com a nou lloc de residència, entre altres motius per l’estalvi fiscal, pagar un preu elevat pel seu habitatge podria no ser un problema. Ara bé, com que l’oferta de lloguer al nostre país és limitada, amb un augment de la demanda també s’incrementa el preu generalitzat del mercat, la qual cosa repercuteix a tothom, a les persones amb un poder adquisitiu alt i també a aquelles que no poden afrontar el cost de molts dels habitatges de lloguer que s’oferten en l’actualitat, i que malauradament són una gran majoria.
La dimensió del nostre territori fa que l’oferta sigui limitada, malgrat que ja s’estigui construint a zones inimaginables fa un temps. Aquesta seria una explicació molt evident. És imprescindible protegir el nostre entorn natural. Ara bé, també és molt evident que hi ha un bon nombre de pisos buits, sobre els quals s’haurien de dipositar tots els esforços per identificar-los i que sortissin al mercat. És totalment incomprensible que hi hagi pisos tancats de fa temps en un context en què la gent pateix per trobar un habitatge on viure. I el vessant menys popular, però no per això inexistent, i que he conegut gràcies a la meva feina, és que un context de tipus d’interès molt baixos, amb preus d’habitatge assequibles i el lloguer turístic en alça, aquells i aquelles que tenien uns pocs estalvis van invertir en pisos. No pas per viure-hi, sinó per llogar-los i viure de lloguer. “Aquest pis es pagarà sol”, es va sentir durant un temps.
Limitar la inversió estrangera en immobles per evitar l’especulació i augmentar l’oferta de pisos de lloguer assequible són algunes de les solucions que s’han pensat per resoldre el problema de l’habitatge. Les discrepàncies estan en la manera de dur-ho a terme i la contundència de les mesures. Com a ciutadana d’aquest país, només espero que siguem valents per poder tornar a viure amb comoditat a Andorra.
Patricia Mugica, afiliada de Concòrdia
