Parlar català és sumar
Andorra és un país singular. Petit en dimensions, però gran en diversitat. Persones arribades de molts països conviuen cada dia als carrers i les places, a les escoles, a les empreses… I aquesta diversitat és, alhora, una riquesa que ens defineix i ens enriqueix.
Ara bé, tota comunitat necessita alguns elements compartits, que ajudin a construir una cohesió. I a Andorra, sense cap dubte, un d’aquests elements és la nostra llengua: el català. És l’única llengua oficial del país; la de les institucions, la que explica la nostra història i la d’una part important de la nostra identitat col·lectiva. I, sobretot, és una eina de convivència.
De vegades abordem la qüestió lingüística des de l’obligació. Parlem de normes, de requisits, de sancions… I tot això té el seu espai. Però, potser, hauríem de parlar més sovint dels beneficis que aporta compartir una llengua.
A Andorra, parlar català també és una manera d’integrar-se. No perquè una persona arribada de fora hagi de renunciar a la seva llengua d’origen, sinó perquè incorporem una nova eina per relacionar-nos els uns amb els altres. Aprendre i utilitzar la llengua pròpia del país és una mostra de respecte, però també una oportunitat. Obre portes, facilita les relacions personals i professionals i permet participar més plenament de la vida col·lectiva del país d’acollida.
Tots coneixem alguna persona que va arribar a Andorra sense saber català i, avui, el fa servir amb naturalitat. Ningú li va demanar que deixés enrere les seves arrels. Al contrari. Ha sumat una llengua més al seu patrimoni lingüístic personal. Ha ampliat horitzons.
És cert, però, que els qui tenim el català com a llengua pròpia i habitual hem de posar-hi de la nostra part. Sovint, canviem de llengua automàticament a la primera dificultat que detectem, convençuts que facilitem les coses. Ho fem amb tota la bona intenció, sense adonar-nos que, massa vegades, impedim que l’altra persona el practiqui i guanyi confiança parlant-lo.
La llengua creix quan es parla. Quan es fa servir al forn de pa, a la feina, al gimnàs o prenent un cafè. No necessita grans discursos, necessita oportunitats.
Preservar el català no és una qüestió de nostàlgia. És una manera de conservar allò que és nostre, allò que fa d’Andorra un país amb personalitat pròpia, en un món cada cop més homogeni. Les llengües no desapareixen de cop. Ho fan lentament, quan deixen de ser útils, quan deixen de ser presents en la vida quotidiana de la gent.
I les dades de l’última Enquesta de coneixements i usos lingüístics ens ho recorden: en només quatre anys, el percentatge de persones que declaren que el català és la seva llengua habitual per relacionar-se amb altres persones ha passat del 63,7% el 2022 al 55,9% el 2026, mentre que el castellà ha augmentat fins a situar-se gairebé al mateix nivell. Una tendència que es reprodueix en altres àmbits, com a la feina o amb els amics. No ha de ser un motiu per al derrotisme, però sí un senyal d’alerta que ens ha de moure a actuar.
Parlar català és molt més que utilitzar una llengua. És contribuir a mantenir viu un patrimoni compartit, és reforçar els vincles que ens uneixen, és recordar que la diversitat i la identitat no són conceptes incompatibles, sinó ben al contrari: són conceptes que es complementen.
Potser el futur del català a Andorra no dependrà només de les lleis, sinó també dels petits gestos quotidians de cadascun de nosaltres. D’atrevir-nos a parlar-lo, d’ajudar a qui l’està aprenent, de posar facilitats per practicar-lo i d’entendre que cada conversa és una oportunitat per sumar i construir comunitat. Perquè una llengua no és només una manera de parlar, és també una forma de pertinença.
Sílvia Mosquera, Copresidenta de Concòrdia