Que el català no calli
Per què ser atès en català continua sent una excepció? Segons les dades de l’enquesta sobre coneixements i usos lingüístics de la població d’Andorra, prop del 44% de les persones enquestades diu tenir el català com a llengua inicial. Una xifra que, sobre el paper, podria convidar a l’optimisme. Però qualsevol persona que visqui el dia a dia del país sap que no és ben bé així. N’hi ha prou amb entrar en comerços, demanar un cafè o fer una consulta bàsica per constatar una realitat incòmoda: el català no és la llengua habitual de la vida quotidiana.
La Llei de la llengua pròpia i oficial, aprovada el 2024, partia d’una constatació encertada. En un context de forta diversitat demogràfica, la llengua pròpia no es pot mantenir sola per inèrcia. Calen eines legals i recursos que garanteixin els drets lingüístics. Però cap llei, per ambiciosa que sigui, pot fomentar l’ús real d’una llengua si aquesta queda relegada a un segon pla en la interacció quotidiana. I perquè la llei funcioni, cal que es respecti i es faci respectar. Des de la seva aprovació s’han registrat prop d’un centenar de denúncies, però només s’han aplicat dues sancions. La normativa és clara: el català ha de ser present en l’atenció al públic i en la informació comercial.
Ara bé, fer respectar la llei també implica facilitar que tothom pugui complir-la. Per aquest motiu, fa pocs dies, en nom del grup parlamentari de Concòrdia, vaig presentar una esmena al Consell General per crear nous centres d’autoaprenentatge a Ordino, Andorra la Vella i a Sant Julià de Lòria. Aquests centres no només ajuden els nouvinguts a aprendre el català, sinó que també ofereixen oportunitats perquè les persones que ja el coneixen puguin practicar-lo.
En aquest sentit, les enquestes lingüístiques mostren un fenomen antagònic: molta gent sap parlar català, però utilitza habitualment una altra llengua. Les xarxes socials o aplicacions que prioritzen el castellà, algunes empreses que assumeixen que exigir el mínim lingüístic és complicat, el reflex de canviar automàticament de llengua en el cas dels catalanoparlants, treballadors que no s’hi atreveixen i, en alguns casos, una manca de voluntat evident, acaba arraconant el català. Les explicacions són moltes i el resultat és una llengua fràgil pel que fa a l’ús social. I no es tracta de confrontar ningú, sinó de normalitzar-ne l’ús. El català és la llengua que ens dona identitat i que ens permet compartir el país que hem escollit per viure-hi. Una llengua no és només un mitjà de comunicació, és el que ens uneix com a societat. Parlar-la i utilitzar-la en la vida quotidiana ajuda a cohesionar la societat, a compartir valors i a sentir-nos part del mateix lloc. Alhora, protegeix el nostre patrimoni cultural: les paraules, les expressions, la literatura i la història que ens defineixen com a poble.
En el meu dia a dia, intento no canviar de llengua, tret que no se m’entengui. Parlar a poc a poc, si cal, forma part també d’aquesta pedagogia quotidiana i, sovint, en situacions banals com pagar una compra, veig com la gent respon amb sorpresa i, fins i tot gratitud, quan els parlo i els animo a parlar en català.
Així que, cada dia, parlem català: al restaurant, al transport, quan comprem. Fer viure la nostra llengua no depèn només de les lleis, sinó del compromís de tots. Si no preservem la nostra cultura i la nostra llengua, qui ho farà?
Maria Àngels Aché Feliu, consellera general del grup parlamentari de Concòrdia