Cap a on vas, Andorra?
No m’agrada la deriva que està prenent el nostre estimat país. Començant a escriure aquestes línies, em ve al record el temps de la meva joventut, quan encara no havia fixat la meva residència a Andorra. Pujàvem a esquiar amb uns amics des de Barcelona i ens allotjàvem a l’Hotel de La Poste, a Soldeu (Casa Canaro). Al vespre, envoltats de la calma de l’entorn, en una rotllana amb altres hostes, escoltàvem les històries del padrí de l’establiment. Ens explicava que, quan era jove i anava a recollir el correu a L’OspitaIet, el temps no era cap impediment. Era un servei que per ell era sagrat. Andorra era un país segur, on tothom es coneixia. I ens deia que quan es va comprar el cotxe i va posar les claus al contacte per primer cop, d’allà no les va treure fins que va deixar de funcionar, per vell.
Tornant al present, ha plogut molt d’ençà d’aquelles estades. Ara, vivint el dia a dia a Andorra des de fa més de quaranta anys, no deixa d’entrar-me una enyorança d’aquells anys que he tingut la fortuna de viure i, alhora, un neguit pel futur del país. Veiem amb preocupació que, mentre l’accés a l’habitatge s’ha convertit en un problema, continuen aixecant-se torres i més torres, els pisos buits es converteixen en refugi de l’especulació i font de negoci per alguns… Tot plegat fa trontollar el dret prioritari i constitucional d’accés a un habitatge digne. I la població augmenta desmesuradament, mentre les infraestructures que haurien de poder suportar aquest creixement en un futur pròxim donen signes de mancances. Falten professionals a la sanitat pública, les llistes d’espera s’allarguen, en alguns casos, a diversos mesos. I, com diu un company: no és que sigui per una baixa qualitat de l’ensenyament a casa nostra, sinó perquè quan els nostres joves finalitzen els estudis de Batxillerat, una gran majoria dels que volen continuar amb estudis superiors marxen fora del Principat. I quan acaben, decideixen no tornar, atrets per les atractives ofertes laborals que hi ha a l’estranger. Andorra, doncs, necessita cobrir les seves necessitats amb professionals qualificats d’altres països. Però quan arriben, l’obstacle de l’habitatge s’està convertint en insalvable.
És evident que anem cap a un escenari preocupant, sense passar per alt el principal atractiu d’Andorra, que és la baixa fiscalitat. Hi ha moltes persones que volen venir a viure al Principat, especialment creadors de contingut, que s’instal·len aquí allunyant-se de la pressió fiscal del seu país d’origen. D’altres intenten estalviar-se els 600.000 euros d’inversió a què estan obligats els residents passius, tot associant-se a empreses del país, efectuant una inversió més assequible i superant, pas a pas, tots els tràmits administratius, alhora que s’aprofiten d’unes lleis mal plantejades.
Ara bé, la cirereta del pastís serà, sense cap dubte, i en el cas que una majoria decideixi donar-hi suport en el referèndum, l’aplicació de l’Acord d’Associació amb la Unió Europea, ja que donarà més permissivitat a les persones comunitàries de poder obrir nous negocis al país. És evident que no estem preparats per al que ens ve; per absorbir l’entrada de nous capitals, motor per al desenvolupament de noves empreses i per a la creació de nous llocs de treball, amb la consegüent arribada de més treballadors qualificats, necessaris per al bon funcionament; però que, alhora, contribuiran a incrementar encara més la població resident. Primer, cal consolidar una estructura de prestacions socials, serveis, sanitat, educació, habitatge… No es pot començar la casa per la teulada, creant lleis que fomentin la captació de capitals i empreses, però sense planificar i estructurar una base sòlida d’uns serveis públics que pugui suportar aquest creixement desmesurat.
Jaume Bartrina Margarit, afiliat de Concòrdia